- Foto: FONS CATALÀ ROCA DEL COL·LEGI D’ARQUITECTES DE CATALUNYA
Un dels vessants més innovadors de l’obra d’Esteve Albert (1914-1995) fou el conreu d’un gènere dramàtic que es trobava en la cruïlla entre les grans produccions d’espectacle total (drama, música, dansa, quasi circ) i el teatre lligat a un text tal i com acostumem a entendre’l. La seva sèrie de «muntatges escènics» publicats, estrenats o inèdits és molt llarga (Jordi Pasques i Canut, un dels seus estudiosos, en forneix 39 títols), i l’editorial Andorra, els anys 1997 i 1999, en publicà dues antologies amb un total de divuit peces d’aquestes característiques, restringides, ni cal dir-ho, al text o al guió, si n’exceptuem la partitura d’algunes cançons populars.
L’obra escènica d’Esteve Albert té una fixació especial amb grans fets de la història de Catalunya. Hi trobem, en la seva producció, i referides a l’esmentada temàtica, El retaule de Sant Ermengol (1957), quadres de la vida d’aquest bisbe urgellenc; Bandera de Catalunya (1979), sobre l’expansió de la Corona d’Aragó pel Mare Nostrum; Jaume I, ‘el Conqueridor’ i la seva muller Violant (1986)… Però també episodis amb una especial vinculació amb la cultura occitanocatalana, com ara Els fugitius, sobre les conseqüències de la desfeta occitana a Montsegur i les acaballes del catarisme. Cal no oblidar tampoc les peces el fonament de les quals és la mitologia grega: Del laberint a l’illa, Penèlope o Les sirenes; la història evangèlica, Els deixebles d’Emaús (1952); i fins i tot la comèdia, amb el títol Karatchi. Ruta de hippies o Dancing Plage, una peça bilingüe (francès/català). Evidentment, en un ventall tan ampli, i amb la importància que tingué en la vida i en l’obra d’Albert el nostre país, no és pas estrany que els temes amb vinculació andorrana tinguessin també el seu racó.
Almenys en quatre títols Esteve Albert va situar Andorra al bell mig de les seves preocupacions estètiques: El retaule del pessebre vivent d’Engordany (1955), Arnaldeta de Caboet, pubilla de les Valls d’Andorra en temps del catarisme (1997) i les inèdites Les goges del Canigó (sobre l’estada de Jacint Verdaguer al Principat) i Targa (L’Andorra novella), sense comptar-hi tampoc El pessebre vivent de Meritxell. Malauradament, els títols de les tres darreres obres els coneixem només per la referència de Pasques i Canut i de Josep Reniu i Calvet, els quals, amb Xavier Garcia, són autors de referència per a l’estudi del nostre escriptor. Com és conegut, els «pessebres vivents» d’Albert tingueren un ressò tan important a Andorra i a Catalunya que serà de justícia dedicar-los un article monogràfic.
Si és usual recórrer al tòpic de la dificultat d’analitzar una obra de teatre, atès que es tracta d’un gènere amb un component audiovisual gens negligible, amb els muntatges escènics d’Esteve Albert el problema es duplica o triplica. Per exemple, Arnaldeta de Caboet posa en escena 23 actors a més d’un cor de monjos, i la seva acció transcorre entre 1166 i 1202. Al llarg del pròleg i els seus 10 quadres, els personatges creixen en edat, sobretot la protagonista, que ha de ser interpretada per dues actrius diferents; i dels diàlegs del primer quadre, més o menys versemblants dintre de les limitacions que imposa el vers, passem a l’estructura de salm responsorial de l’última part de l’obra, la dramàtica entrada de les dones càtares fugint de Montsegur. Aquestes dades fan ja una idea de la magnitud que imposa una representació.
Arnaldeta de Caboet fa esment d’Andorra des del seu inici, quan Arnau, el seu pare, afirma que «a Andorra hi ha bona gent / que els seus vells costums resguarda / i no van pas malament…», opinió que és posada entre parèntesi per Ermengarda de Taús, sa muller. L’obra anirà desenvolupant-se bo i recreant la història primigènia del Principat a partir de les veus poetitzades d’aquells antics promotors, però amb el component càtar i occità indefugible, tan recurrent en les volences albertianes en tota la seva trajectòria.
Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
