Fa molts anys Le Rochefocauld deia que allò que és propi de la mediocritat el sentir-se superior. A conseqüència d’aquesta ceguera el menyspreu arriba com inevitable corol·lari. Aquella persona que s’entrega a l’ebrietat del menyspreu oblida que per a la seva víctima aquest és potser el sentiment que costa més de ser superat. A qui ens menysprea no el perdonem aquesta acció, per molt humils que vulguem ser, perquè ataca la pròpia essència del humanisme que portem dins.
La majoria de vegades el menyspreu o la crítica gratuïta –el que vol dir sense cap fonament– es manifesta en forma exclusivament verbal. No s’aporten arguments, sinó que es menysprea allò que no s’ha pogut aconseguir. El propi raonament posa les coses en el seu lloc exacte. Un exemple: Mourinho i la seva guerra contra tot i tots. Quan la pilota s’ha ficat al centre del camp i ell ha quedat tancat a les habitacions de l’hotel, les coses s’han normalitzat i ha guanyat aquell que sense parlar i criticar tant ha marcat més gols. Això no ha estat impediment perquè els que no tenen altra defensa que la desqualificació utilitzin la paraula com a gran arma per provocar ferides que, naturalment, reclamen una rectificació.
Es torna a la vella faula d’Isop sobre la guineu i els raïms. L’animal els volia menjar, però estaven tan alts que no hi tenia accés i, al final, amb un excés d’arrogància va dir que eren verdes. Molts també tenen els conceptes ètics molt verds quan desqualifiquen el que altres fan –amb aquesta ètica que mostren i nosaltres mai deixem de banda– amb argumentacions que no son pròpies, sinó que recullen d’altres per fer-se perdonar la seva ineficàcia. El sol surt cada dia per a tots i unes vegades les coses ens aniran bé i altres no, però mai desqualificaré a qui fa les coses bé per amagar les meves carències concretes, perquè la vida gira i gira –com el vell tango– i els llorers o la llenya es reparteixen segons com marquen les circumstancies.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
