En un moment donat la modernitat queda aparcada per la globalització i tot queda en una modernitat líquida –com deia Zygmunt Bauman– que s’adapta a tot i ho accepta tot. Ara els intel·lectuals han deixat de tenir la veu cantant i guarden el silenci de la mediocritat que ens hauria d’avergonyir. La seva veu és necessària. Penso que en moments electorals encara més. L’esperit d’un poble són els seus intel·lectuals i la seva cultura. Si oblidem aquest apartat val més plegar i formar part de la legió dels ignorants que assumeixen tot sense revelar-se mai.
Clar que si els intel·lectuals guarden silenci pot ser perquè no s’han reciclat per a la complexitat que ara vivim. De la mateixa manera que els economistes expliquen les coses quan ja han passat, els intel·lectuals parlen a misses dites.
Ara mateix necessitem orientacions i focs de llum que enllumenin tanta foscor. Necessitem instruments de precisió i finor per tal de poder saber sempre on ens trobem i cap on anem.
El progrés és parlar de les necessitats en un termes correctes. Aquest imperatiu ja es defensava en el període de la Il·lustració. Han passat molts anys i sembla que tot segueix igual, o pitjor.
Per això demanaria als intel·lectuals que es manifestin ara o callin després. La lliçó també la voldria aplicar als periodistes. Cada vegada dediquem menys espai als problemes complexos i anem a l’engròs en la superficialitat dels temes superficials. Sobretot ara hauríem de buscar respostes que no siguin ràpides i que ocupin més espai que els 140 caràcters.
Quan s’insisteix massa s’acaba sempre encertant en alguna cosa. Ara mateix l’encert és que no estem gens encertats en la nostra participació pública en el camp de les idees i en el desenvolupament d’un procés polític que ens porti a una societat més justa i equilibrada. Els primers responsables són els que fan del pensament la seva forma de vida i que ara trobo massa muts.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
