Tinc el privilegi d’haver conegut Conrad Blanch en moments molt diferents. Sempre en llocs de responsabilitat i en alguns casos de clara dificultat executiva. És un esportista, també un humanista, bon gestor, mestre en qüestions empresarials i un filòsof de la vida. Aquests dies ha estat d’actualitat amb motiu del 25è aniversari de la conquesta de l’Everest per una expedició catalana. Puc assegurar que aquest possiblement sigui el record més important de la seva vida.

En tot cas, tinc molt clar que ha fet molts altres cims i que encara els continua fent en el dia a dia de la seva existència. Allò que més admiro de la seva persona és la seva facultat d’entusiasme, acompanyada sempre per un clar pragmatisme de les realitats i de com aprofitar-les al màxim. Va coronar el cim del món, però no a la primera.

Sense cap tristesa –o potser amb molta, vés a saber– va suspendre un últim assalt i el va posposar per a l’any següent. La suma de la fe en un mateix i la responsabilitat davant dels problemes que es presenten fan d’ell una persona que no defalleix i que al final sempre triomfa. El seu pas per l’organització dels Jocs Olímpics del 92 a Barcelona va ser remarcable; tenia una de les feines més feixugues. La va fer i a l’hora de l’èxit es va retirar amb la mateixa discreció amb què va començar.

Personatge admirable. Amic dels amics. Lluitador sempre i home amb la mà oberta a tot i a tots. La seva manera de viure hauria de ser una lliçó per a tothom. Ens hauria anat millor si en lloc de parlar tant, cadascú fes bé el seu ofici de viure i treballar com ho fa el Conrad Blanch: també tenir els seus somnis, que són un simulacre d’alegre despertar, perfecte en la seva exactitud. Té tantes coses entre mans que el seu pas és com el fragor d’un tren que tarda molt en passar per la molta càrrega que transporta. El seu exemple no és fer el cim, sinó els molts pics de la vida.

Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com