- Un fotograma de la pel·lícula “El candidat”, amb Robert Redford com a protagonista. Foto: REDFORD-RITCHIE PRODUCTIONS
Aquests dies he llegit el llibre de Jordi Balló i Xavier Pérez, La semilla inmortal. Los argumentos universales en el cine, que ve a dir que, des dels autors clàssics grecs i llatins –amb l’excepció de William Shakespeare i algú més–, no s’ha inventat ni un sol argument que sigui nou sota la capa del cel i que totes les històries, al cine o a la literatura, són com a molt la revisió i actualització amb més o menys fortuna d’aquests arguments eterns i universals. Una tesi fàcilment acceptable i diria que força estesa, com a mínim en el camp de la crítica literària: l’originalitat no es troba pas en l’argument, sinó en la manera de plantejar-lo i executar-lo.
El que passa és que la reiteració argumental és vàlida tant per a les històries –fictícies, escrites amb minúscula– com per a la gran Història de la humanitat –basada en fets reals i escrita amb majúscules per pura convenció.
Les eleccions no són un argument, sinó més aviat un context, però que són reiteratives, estic convençuda que no ho dubta ningú. El que caldria veure és quin personatge encarna cadascun dels candidats –els arguments universals són acció, però són sobretot herois i antiherois que evolucionen amb aquesta acció.
Un dels personatges universals recollits per Balló i Pérez és la figura del salvador, l’argument messiànic que cristal·litza al Nou Testament i que es va repetint fins a arribar a la versió ensucrada i futurista que ens ofereix James Cameron a la pel·lícula Avatar.
Fa poc, un dels candidats que avui es presenten a les eleccions em va comentar que tenen un punt surrealista, aquests articles que escric que barregen cinema i política. Crec que avui estarà d’acord amb mi que algun dels seus adversaris –potser més d’un– encaixa amb aquest prototip de salvador de la pàtria, d’una Andorra a punt de l’apocalipsi (digues-li apocalipsi, digues-li crisi, digues-li pèrdua de sobirania davant d’Europa).
I no és que pretengui frivolitzar amb la situació al país, i encara menys amb la de les persones que estan vivint la crisi en pròpia pell. Però és que en campanya, sobretot quan parlen els candidats que volen un canvi de color al Govern, hi ha una certa tendència als discursos grandiloqüents, i una gestió que no agrada acaba venent-se com una gestió nefasta.
També hi ha el risc que qui ha manat fins al moment acabi sentint-se sol i amenaçat com Macbeth al seu castell, temorós d’un bosc que avança com avancen les onades. La comparació no va més enllà: al Consell General i al Govern d’Andorra s’hi accedeix per les urnes, cosa que no s’aplica en el cas del rei escocès creat per Shakespeare, i el que decideixen els ciutadans amb el seu vot pot ser moltes coses, menys un «accident».
No volia acabar l’article sense recomanar una pel·lícula. De fet, la recomanació me l’ha fet un amic: El candidat (The candidate), dirigida per Michael Ritchie i protagonitzada per Robert Redford.
Redford interpreta el personatge de Bill McKay, candidat demòcrata al Senat dels Estats Units per Califòrnia. Quan comença la pel·lícula, McKay no té cap mena de possibilitat de guanyar. Per remuntar els resultats que auguren les enquestes, haurà de començar a replantejar-se algunes coses i decidir entre les seves conviccions i allò que és políticament correcte i mediàticament desitjable. Com deia a l’inici, no hi ha arguments nous, ni a les històries, ni a la Història.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
