Estem en una situació econòmica desesperada. Això és el que diuen tots, però pocs encerten a l’hora de trobar solucions. El dilluns 11 de juny va ser una altra jornada negra, d’aquestes que tornen a posar en qüestió la solvència del nostre país, Espanya, arrossegat per Grècia i també per Itàlia, però sobretot, el que està clar és que aquesta és una crisi mal gestionada per les institucions europees, en la qual només els governs forts són capaços de sobreviure.
L’euro està en una situació delicada, mentre els qui havien de prendre decisions no acaben de posar-se d’acord sobre què fer per donar una estabilitat a Grècia i que l’efecte contagi no acabi per enfonsar-nos als altres països més vulnerables. Jo no tinc ni idea de si són aquests despietats mercats plens d’especuladors els que ens estan fent a tots doblegar l’espinada, però sí que la nostra prima de risc ha superat els 300 punts que és la línia vermella que alguns membres del Govern em van dir que no podíem passar. «Si no arribem a aquesta dada les coses aniran fent, però si se superen els 300 podem posar-nos a tremolar», em va dir un ministre, explicant-me ?fa poc més de mes i mig? que no estàvem en una situació catastròfica. Aquest dia ha arribat i amb només veure la cara de desolació del president del Govern podem fer-nos una idea del seu calvari, que és el de tots els espanyols.
Té raó l’ascendida vicepresidenta Salgado quan els diu als seus col·legues europeus que «mal de molts consol de ximples», però mentrestant algú sense rostre està manejant els fils per fer el seu agost. De res serveix lamentar-nos, ni tampoc seguir repetint fins a l’extenuació que això de Grècia es veia venir i que aquest país no pot retornar els préstec per molt que es vulgui, ja que els creditors la tenen acorralada. Aquí el que ens importa, de debò, és el nostre i el nostre és, ni més ni menys, que quan pitjor estem pitjor, molt pitjor ens tracten els mercats tallant qualsevol possibilitat de recuperació. És com un llucet que es mossega la cua, una maleïda cinta sense fi que ens està sumint en la desesperança.
L’altre dia vaig escoltar a un expert en aquest tema tan complicat, que sol recolzar les accions del Govern, tirar-li la culpa a la presidenta de la meva regió, María Dolores de Cospedal, de fomentar la desconfiança al nostre país per denunciar que s’ha trobat, només entrar en el toledà Palau de Fuensalida, amb un dèficit que triplica el que va declarar José María Barreda i que els nombres vermells reals arriben als 2.000 milions. Això és tant com dir que millor és veure, assumir i callar perquè tot segueixi com estava. L’expert en qüestió venia a dir que és millor que els draps bruts es rentin a casa, perquè els veïns no s’assabentin de les misèries.
L’assumpte per contra, és que els ciutadans tenim dret a saber com estem per entendre el que ens succeirà a curt i mitjà termini. Personalment, em sembla bé que ?tal com en el seu moment va fer el president de la Generalitat, Artur Mas? es facin les auditories que facin falta i s’aixequin les catifes necessàries, no amb ànim de vendetta política sinó de transparència ciutadana que és diferent. Maquillar la realitat només serveix per autoenganyar-nos, amb unes conseqüències imprevisibles.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
