La desil·lusió davant les properes eleccions comunals té molt a veure amb la forma i la manera com s’han elaborat les diferents candidatures. La lluita ha estat molt més intensa en buscar noms propis, que no pas solucions. Hem retrocedit molts anys i se segueix demostrant que la Constitució va deixar una assignatura pendent. La forma d’agermanar el concepte de país amb els de la parròquia.
L’il·lusionant esperit de consens polític i concòrdia cívica que va il·luminar la redacció de la nostra Carta Magna i que va ser el primer gran pas per a la transformació del país, ha quedat obsolet en part per aquest interrogant entre el concepte local i el de país. Avui prevalen sentiments com la melancolia, el pessimisme i la indignació, en alguns casos envoltats de desencant. No es busca la unió d’uns amb altres, sinó la perpetuació de nissagues familiars. No és lògic ni just en aquests moments en què moltes coses ja no són el que eren i per tant hem de saber transformar. El pensament dominant avui dia representa la igualtat com un respecte de béns i voler que cadascú tingui tant com la resta. Avui la igualtat és l’uniformitat d’una societat d’individus consumistes que segueixen regits per aquells que millor es beneficien del mateix. Sobren noms i falten persones. Com molt bé defensa el filosof Jacques Ranciere l’ideal es troba en la voluntat de participar en un món que es comú per a tots, però que no necessàriament serà igual per a tothom. Si es té present aquesta circumstància tot pot ser fàcil.
¿Quin és el camí a seguir? El primer de tot pensar que l’art del govern té com a feina esborrar el litigi de la política. Els procediments poden ser la pacificació a través del consens, fragmentar els interessos i donar cabuda a tots ells o bé fonamentar la comunitat a través d’algun tipus d’identitat.
La incapacitat d’aconseguir un consens polític i social, malgrat els gravíssims problemes que tenim, demostra la nostra inoperància o voluntat de no aconseguir acords. Hem oblidat la perspectiva històrica del nostre més recent origen constitucional i hem tornat als punts anacrònics del Manual Digest. Naturalment aquesta situació provoca indignació entre els moviments progressistes. Es pot estar indignat, però no ser-ho. És el que passa de forma general entre nosaltres. Els ciments sobre els que es va cimentar el canvi va ser indiscutiblement el consens, això és la voluntat de pacte assumida.
Amb el pas del temps és natural que la pràctica –sobre tot dels que no creien massa en la Constitució malgrat que no es van negar a ella–d’aquest consens ha declinat i malgrat que preval el joc d’un alternança encara no aconseguida plenament, es veu objectivament que una democràcia obliga en determinats moments a un pacte polític que no tan sols és convenient, sinó imprescindible. Aquesta primera feina no està aconseguida i un dels motius és l’oposició velada dels poders locals a perdre no la seva identitat, sinó a saber acceptar la mateixa però enfortida amb la idea de país.
El consens que a nivell de partits s’ha produït a les eleccions generals no s’aprecia ara en casos molt concrets a les eleccions comunals. El resultat és que oblidem la virtut democràtica i constituïm uns casos anòmals de consciència moral a la debilitat ideològica de la política de campana.
La feina ara no és perpetuar poders, sinó solucionar la crisis i nomes ho podem aconseguir amb un projecte polític que reforci l’ideal de democràcia. Substituir consens per fragmentació i desqualificació del adversari, només condueix a un creixement incontrolable i a la destrossa paisatgística i física del país. Nomes a través de la vertebració del país es pot tenir èxit.
El pes de transformar aquesta manera de veure les coses l’hauran de fer els joves, ja que l’anterior generació segueix embrancada en la confrontació d’uns, la desesperació d’uns altres i la indiferència de la majoria.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
