Un dels espectacles que es pot admirar al Museu Vaticà, amb més de set quilòmetres d’art, d’aquell que et deixen veure –els millors Rafael estan amagats a les galeries privades– és el que popularment es coneix com el trampantojo –cito la paraula tal com es diu i sense cap traducció, que en desvirtua el contingut. Aquest tipus de pintura consisteix en posar a les altes parets vaticanes una sèrie de pintures planes, però fetes amb una tècnica especial, que provoca una falsa imatge visual de relleu.
Suposo que l’origen de la paraula deu estar vinculat a la trampa que l’artista fa als ulls de l’espectador, fent-li veure el que no és. Hi ha milers de trampantojos a tot el Vaticà. Tot allò que un pot pensar que es tracta d’un relleu angelical no és altra cosa que una imatge plana feta amb la intenció de provocar una visió que no és la vertadera. Resseguint els trampantojos vaig deduir finalment que en el fons tot és un engany i que ni tan sols allò que es veu es pot afirmar com a real.
O sigui que tot és qüestió de fe. Aquesta és una virtut que s’ha de tenir molt present al Vaticà, sobretot després de comprovar les grans riqueses de l’Església dels Pobres. Però aquesta conclusió ja l’havia experimentat en anteriors visites. En aquesta ocasió el meu pensament va ser per a tots aquells polítics que son uns veritables artistes del trampantojo. Donen relleu a un missatge pla. Fan creure als ulls de tots allò que ells millor que ningú saben que es fals. O sigui, són uns tramposos amb el que fan, intentant demostrar que és una cosa molt diferent.
Si hagués de fer un cens de trampantojos, la llista seria realment llarga i la relació de falsos artistes de falses tècniques de pintura, també. Millor no parlar gaire perquè com se n’assabentin moltes persones, la vida pot ser un immens trampantojo per engany de totes les persones que miren les coses tal com cal.
Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
