Amb massa freqüència comprovo la poca apreciació que tenim per la cultura i especialment pel nostre patrimoni. Ens vanagloriem del que tenim, però en el moment de decidir com ho conservem mirem cap a un altre costat. En reducció de despeses el capítol cultural sempre és el primer que es toca. Així ens van les coses i la visió que es dóna no és, precisament, la més ideal.

Aquest estiu la ministra de Cultura ha parlat dels molts projectes acceptats i que queden aparcats. No vull entrar en altres projectes que no han vist la llum per tenir sempre una oposició frontal. Si tot això ho fem amb el nostre tresor artístic, encara més podríem parlar del llegat humà. A les persones que cultiven l’art i la cultura se’ls mira com una mena d’extraterrestres en un món amb música de caixa registradora.

Vaig tenir l’oportunitat el mes passat de visitar diferents racons de França, i tenia una enveja sana de com tracten les seves personalitats culturals. La dolça França no fabrica mites. Els reconverteix. Un exemple l’hem pogut observar en la persona de Serge Gainsboroug, a través de tot el que s’escriu i es parla de la seva figura, amb motiu de la recent pel.lícula sobre la seva vida. En vida es corona els valors i en mort es fabriquen els mites existents en figures de nivell nacional. França em fa també una particular enveja amb la seva veneració pels seus monuments nacionals en el món de la música. Amb el mateix fervor que es recorda Coco Chanel, es parla i venera Edith Piaff, i malgrat els anys tots els seus chansonniers són reconeguts públicament, els que viuen, i adorats, els que han mort. Juliette Greco n’és un exemple, i un altre podria ser la mateixa Jane Birkin. I és que com es canta al cuplet de Les noces de Figaro de Beaumarc hais, tot acaba sent una cançó que sempre perdura i mai no desapareix del tot, perquè l’encant continua.

Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com