- Foto: EL PERIÒDIC
A quarts d’onze del matí d’ahir em va despertar el soroll d’una liquadora provinent de la cuina de casa. Com que no suporto haver-me de llevar tan d’hora, em vaig posar de mal humor. Un mal humor només superat per la curiositat de saber qui hi hauria a la cuina: visc sol i se suposa que ningú m’ha despertar fent anar electrodomèstic a hores intempestives. Era en Càndid, és clar. «¿Puc preguntar que hi fas aquí?», vaig preguntar-li, encara mig adormit. «Ah! Ets tu!», va dir en Càndid, girant-se amb un posat sorprès, «amb aquesta veu de baix verdià que fas per un moment he pensat que qui em parlava era Daniel Armengol». «Bé, en part és culpa seva que la meva veu estigui com està», vaig contestar-li, «la primera conseqüència de la victòria de DA va ser que ahir l’Studio 92 va tancar una hora i mitja més tard, i sense decret d’horaris ni res…». «Perfecte», va dir en Càndid, «així doncs Andorra torna a ser un país de llibertats».
«No estic per parlar de política a aquestes hores del matí», vaig dir-li, «i, a més, encara no m’has explicat què hi fas a la meva cuina». «Veuràs, és que no tenia connexió a internet a casa i havia de fer una feina molt important», s’explicava en Càndid, «i l’he vingut a fer a casa teva. Com que tenia gana he decidit fer-me un smoothie de maduixes i plàtans». «¿I no has pensat que podies despertar-me amb aquest soroll?», vaig dir-li. «Sí», va respondre ell amb la cara dura habitual, «però t’he fet un favor, et recordo que has d’anar a la ràdio de la Noe a analitzar els resultats electorals… ¡au va! passa a la dutxa i no em molestis, que jo tinc molta feina».
«¿No em preguntes per què estic tan enfeinat?», va dir retòricament en Càndid, «t’ho explicaré igualment: estic escrivint el programa electoral de Demòcrates per Andorra». «Ja en tenen un, Càndid», vaig dir-li. «No, no…», va fer ell, «en tenien un per si guanyaven i jo n’estic fent un de diferent perquè han arrasat». «Càndid, no es pot modular el programa en funció del resultat electoral», vaig observar. «¿Com que no?», va dir ell, «¿per què et penses que ApC proposava coses com les que proposava? Perquè sabia del cert que no guanyaria i no es veuria en el compromís d’aplicar-les… Si els partits poden fer programes diferents en funció de si tenen o no opcions de guanyar, també els poden fer diferents en funció de si guanyen justet o si arrasen. DA ha arrasat, ¿oi? Doncs jo els estic fent un programa per a un partit que ha arrasat. Estic segur que en Toni Martí m’ho agrairà».
«Coneixent-te no n’estic gaire segur», vaig dir-li, «i ¿en què consisteix el teu programa?». En Càndid es va posar tot seriós i va començar a llegir algunes notes que havia anat escrivint durant el matí: «Punt número u: ¡queden abolides les parròquies!». «¡Shhht! ¡Càndid, que estem a Ordino!», vaig dir alarmat. «Raó de més», va fer ell, «punt número dos: els Comuns amb menys competències i menys diners ja passen; aquí les obres importants les fa l’Estat». «Ja veig que tens el matí jacobí», vaig interrompre’l. «No et pots imaginar fins a quin punt, Robespierre seria un aprenent al meu costat aquest matí. Continuo. Punt número tres: obertura econòmica total i els col·legis professionals a fer de col·legis professionals, no de gremis. Punt número quatre: es rebaixa el termini d’adquisició de la nacionalitat per naturalització de 20 a 10 anys».
«Però, Càndid», vaig objectar, «¿qui diu que en 10 anys els nouvinguts s’hauran integrat a les institucions, la llengua i la cultura del país?». «Si els requisits fossin aquests que dius», va respondre ell, «en lloc de donar passaports haurien de començar a retirar-los. Però no m’interrompis. Punt número cinc: per reactivar el sector de la construcció s’elabora un pla d’enderroc de tots els edificis que han espatllat el paisatge de les Valls. Punt número sis –i en aquest sóc del tot intransigent–: fora aquell munt de ferralla de la rotonda de la Clota Verda». «¡Digues que sí, Càndid!», el vaig animar, «això són accions concretes i no les que proposava l’Eusebi Nomen». «No riguis: només un Govern amb una majoria de 20 consellers pot prendre decisions radicals com aquesta», va contestar-me en to seriós.
«Punt número set: amb l’objectiu de reactivar el turisme, s’aboleix el coprincipat i es busca una família reial destronada a la qual s’ofereix la Corona de les Valls d’Andorra amb la condició de vendre una exclusiva setmanal a les revistes de paper couché de mitja Europa». «Crec que aquí ja desbarres, Càndid», vaig dir-li. «Doncs espera a conèixer el punt número vuit»,em va advertir ell, «punt número vuit: es reforma la llei electoral amb 28 circumscripcions unipersonals per sistema majoritari seguint el model del Regne Unit». «¿I amb llibertat de vot al Consell com a la Cambra dels Comuns?», vaig preguntar. «Per ara, només per als d’Escaldes i Andorra», va dir en Càndid, «bé, passem al punt número nou: el casino. Però no un casino familiar d’aquests que deia ApC… casino familiar, homologació diferenciada, administració pública eficient… ¿això són programes electorals o és un concurs d’oxímorons?». «Hi ha un problema, Càndid», vaig observar, «crec que al Toni Martí això del casino no li feia gaire gràcia». «Ah, bé», va dir ell, lleugerament contrariat, «doncs això del casino ho deixarem per a una segona fase, quan el cap de Govern sigui en Jordi Cinca. Ha treballat durant anys a la banca, no notarà gaire la diferència».
Per a més informació consulti l’edició en paper.
