Parlar de sindicats en una societat moderna no es abordar un tema intranscendent, sinó d’una actualitat important. No és el moment de fer una història dels primers moviments i del sindicalisme mundial, així com la seva parcial recessió en els últims temps. A casa nostra no es necessari perquè ens trobem encara en un moviment sindicalista molt poc definit i uns sindicats amb fortes dosis de corporativisme, per la seva pròpia estructuració. Hauríem preguntar, per tant, perquè són febles els nostres sindicats quan el problemes de la societat andorrana i el desenvolupament democràtic necessitaria uns sindicats forts i eficaços.
La primera causa podria ser que en època de crisi, atur e inseguretat, s’origina en els assalariats una direcció insolidària i corporativa perquè costa buscar reivindicacions genèriques, quan tots volen arreglar el seu problema particular. Les sessions de treball que es fan aquets dies demostren una manca d’unió en uns sindicats funcionarials que mes possibilitat tenen per actuar en bloc. Ja no parlem dels afiliats que pertanyen al sector privat del que no es parla. O sigui que la feblesa sindical parteix del propi sindicat. Ara bé, l’Administració Pública per una part –moltes lleis econòmiques i poques socials– i el propi sector privat, per una altra banda contribueixen –i de quina manera– a que la situació sigui així. Les deficiències que es donen s’haurien de poder solucionar, però no es fa.
Amb un panorama con aquest hem de buscar sortides. La més urgent és defensar el drets del treballador dins dels seus límits. Parlo de tots i no únicament d’un sector. Un acord sindical sobre formes de millorar el mercat laboral seria convenient per sortir d’aquest carrer tancat en que ens trobem. Els sindicats, per un altra part, han de tenir un prestigi i autoritat entre els treballadors que permeti tenir força davant la patronal i Govern. La conjunció de totes aquests forces ha d’enfortir el procés democràtic i fer front a la crisi. La patronal, per una altra part té una responsabilitat: modernitzar l’aparell productiu i institucional de l’economia, però no unilateralment sinó de manera conjunta. Hem d’arribar a construir una Andorra de la gent en la que vagin de la mà empresaris i assalariats, amb unes alternatives vàlides. Molta feina i no veiem massa ganes de fer-la al complert.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
