- Foto: EL PERIÒDIC
Augmenten els indicis de què l’actual estructura política nascuda de la Constitució està perdent capacitat operativa. L’Administració general –el Govern– no té una clara projecció sobre l’Administració local –els Comuns–i la dualitat de moltes funcions provoca uns problemes territorials que s’haurien de solucionar, però no tots estan disposats a fer la feina per la responsabilitat que implica i el risc que sempre comporta fer canvis en un país poc propens als mateixos. Sigui com sigui, aquesta és l’assignatura de la que encara tenim que passar el corresponent examen. No és exagerat dir que a Andorra ha governat sempre la dreta –amb les variacions que es vulgui– fins a l’extrem que els propis grups polítics, ja que els partits canvien de nom a cada moment, pensant que aquesta tendència és quasi un dret natural que representa la «majoria natural», sense tenir present altres majories/minoritàries, però majories a la fi. El fenomen que es pot considerar general té una major importància a nivell comunal. Una vegada més –excepcions a banda que ja es comencen a notar– la campanya se centra en una visió excessivament localista dels problema i una manca d’un projecte amb una visió clara de futur. Una vegada més, també, les famílies prioritzen sobre les idees i són aquestes les que defensen que per salvar totes les dificultats, inclosa la crisi, només falta que les aigües tornin a la llera natural i governi la dreta. ¿Quina dreta? Aquest interrogant no és fàcil de contestar vistes les dificultats en la creació de llistes i en la defensa d’interessos personals que molts consideren com intransferibles. El sector polític, que és minoritari, no veu o no sap veure el distanciament ciutadà no de la política, sinó dels polítics i no de tots, sinó d’aquells que no evolucionen.
El que podríem definir com a «societat civil» està quedant reduïda, com deia Aranguren, a la «societat mercantil», és a dir el món empresarial o les diverses institucions. En aquest panorama és fàcil veure com els comuns tenen una consolidació més ferma que la pròpia concepció de país. Es comprova de manera directa en les necessàries reformes de l’Administració pública que tots demanen i que, per ara, només afecten als funcionaris i especialment als de Govern, ja que els comuns no parlen fins el moment de retallades ni reestructuracions.
Necessitem una centralització de serveis i una descentralització administrativa. La crisi evidencia els costos que suposa l’actual sistema. Aquest problema, que hauria de ser el més destacat de tots en aquestes eleccions, no es toca ni tan sols de passada. Davant el reptes als que ens hem d’enfrontar –ben visibles per a tots i que no volen retards– és difícil preveure la força dels sectors socials més crítics que encara no han parlat, potser perquè no poden. Dos fronts estan oberts: aquells que tenen una força corporativa molt influent però amb poca legitimitat en les propostes, i aquells altres que sí estan legitimats en aquest sentit però que no tenen força de representació. És la veu dels que no tenen veu i, com no parlen, ningú els té presents en la campanya. És dur denunciar el fet, però és real.
Bona part dels problemes que avui tenim en totes les manifestacions de les activitats humanes vénen de no haver fet cap modificació a estructures caduques o creat lleis de convivència necessàries en el món actual. Els fills sortits de la Constitució estan apareixent en la vida pública i molts queden ofegats per la pròpia barrera institucional. Són ells el futur i els que haurien de parlar d’allò que volen, perquè ells seran els que ho protagonitzin. Estem al final d’un cicle que aquestes eleccions haurien de saber valorar de forma radical i no únicament buscant millores de camins o ajuts socials estrets. Tenim una democràcia que circula per una via curta i estreta. Necessitem l’ample europeu i la gran velocitat.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
