Els esdeveniments del cap de setmana a poca distància de casa nostra provoca, de nou, un retorn al temps, una projecció del passat en el present. Sobre aquest tema sap molt l’escriptor Amin Maalouf, que diferencia dins d’aquesta idea la raó intel·lectual i l’emocional. La realitat actual no es pot comprendre si no sabem exactament com hem arribat fins aquí. El present només és la part més visible i més superficial de la realitat.
El present ens parla de laïcisme i alguns immediatament ho deriven a l’anticlericalisme. ¿Què seriem sense memòria? Només buidor. Per això hem de recordar el que va passar fa més de mig segle. Si ho sabem veure amb perspectiva no queda altra remei que recordar la bíblica frase de què qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra. Per a mi els anys 30 són història, però la postguerra espanyola, una realitat viscuda amb moltes coses que voldria oblidar i que, possiblement, siguin la causa de la meva mentalitat laica. Existim com a grups, individus i nacions per la nostra memòria. Amb totes les seves característiques. Es pot analitzar, discutir i criticar, però sempre amb la finezza –molt pròpia de la diplomàcia vaticana– i sense ferir a qui no pensa com tu, però lluita perquè tu puguis dir el que vulguis. Recordar només episodis i no la cultura dels avantpassats impedeix veure amb claredat la realitat. Mirar només el passat a través d’un prisma únic, impedeix veure la imatge. Per comprovar, per exemple, com els capellans han estat màxim protagonistes i les monges actuen de minyones netejant altars. ¿És aquest el seu lloc? No sabria respondre. Tampoc contestar a tant interrogant sobre les causes del que passa. La vida és tan ampla que cal mirar el seu escenari amb gran angular i no amb microscopi. Enyoro el temps en què Alfons X i Averrores podien parlar amb respecte l’un de l’altra i no cremant a la foguera als dissidents. Buscar consol en el passat és important, encara que només sigui com a referència per entendre el present.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
