- Un fotograma de la pel·lícula amb dos dels protagonistes. Foto: WARNER BROS
Avanço que avui em desviaré una mica del tema. És a dir, aprofitaré una pel·lícula que està en cartell per parlar del fenomen literari que hi ha al darrere molt més que la pel·lícula en si mateixa. No cal tenir el poder d’endevinació de què disposen alguns dels seus personatges per saber que em refereixo a Harry Potter, aquesta heptalogia –poca broma- de novel·les fantàstiques escrita per J. K. Rowling, que ha enganxat milions de lectors al món (entre els quals, m’hi incloc).
Vaig descobrir els llibres una mica per casualitat, però de manera força primerenca, és a dir, sóc de les persones que va iniciar la lectura abans que la sèrie no s’hagués completat i que va anar esperant pacientment que s’anés publicant cadascuna de les novel·les successives. I tot va començar per una nena que vaig conèixer fent-li classes d’anglès extraescolar. Era una alumna brillant, però no només pels resultats acadèmics. Desperta, intel·ligent i amb talent. I vaig sentir una enorme curiositat per aquella història de la qual parlava amb tanta passió. Dels nens, en podem aprendre moltes coses.
El gran atractiu de l’univers Harry Potter és que conviu amb el nostre. A través d’una taverna en un carreró del Londres actual, accedeixes a Diagon Alley, una espècie d’avinguda de Meritxell-avinguda de Carlemany d’aquest món de bruixes i mags, on es compren varetes màgiques en comptes de perfums i òlibes en comptes d’aparells electrònics.
L’eterna lluita entre el bé i el mal, el valor de l’amistat, l’aventura de fer-se gran són alguns dels temes que es plantegen a l’obra de Rowling. Tot això emmarcat en un món fantàstic que, d’altra banda, sembla que ens el poguéssim trobar tot just tombar el carrer. Com a mínim, ens permet retrobar-nos amb aquella criatura que vam ser.
Alguns crítics han qüestionat la qualitat literària de l’obra i han volgut restar importància al fet que milions de criatures arreu del món s’hagin iniciat a la lectura (la lectura voluntària, fora de les aules) gràcies a aquestes novel·les. No és nou. Els autors infantils i juvenils han estat menystinguts tot sovint i proscrits del cànon de la gran literatura. Penso, per exemple, en Robert Louis Stevenson, molt apreciat pels lectors de l’època, però a qui li va costar guanyar-se un merescut reconeixement per deixar-nos novel·les com L’illa del tresor, La fletxa negra i L’estrany cas del Dr Jekyll i Mr Hyde.
Sigui com sigui, i torno al principi, les aventures de Harry Potter (“the boy who lived”), i els seus amics Ron Weasley i Hermione Granger, són sens dubte un fenomen. El primer llibre es va publicar el 1997. Deu anys després, el desembre de 2007, s’havien venut més de 400 milions de còpies de les set novel3les, que han estat traduïdes a més de 65 idiomes (inclosos el llatí i el grec antic).
Ara ens trobem, a les grans pantalles, l’adaptació cinematogràfica del setè llibre, Harry Potter i les relíquies de la mort. De fet, la primera part perquè, encertadament, la setena novel·la s’ha dividit en dues pel·lícules. I dic “encertadament” des de l’òptica dels lectors, que estàvem convençuts que era impossible concentrar en un metratge de durada més o menys convencional el contingut de les seves pàgines.
Perquè, més enllà de les peripècies que viuen els seus personatges i l’enfrontament amb el malvalt Lord Voldemort, el conjunt de la sèrie ens fa partícips dels pensaments, del món interior dels protagonistes (sobretot del mateix Harry). D’aquesta manera, veiem com van creixent. En aquest sentit, l’última pel·lícula, dirigida per David Yates, s’adapta millor al tempo de la novel·la i es permet el luxe d’oferir aquesta mirada introspectiva.
I també s’adapta millor al clima. Tal com passa amb els llibres, cada pel·lícula és més fosca que l’anterior – em refereixo tant als decorats i la fotografia com, fins i tot, a la banda sonora. Però és que els personatges, igual que els lectors/espectadors, es van fent grans i van prenent consciència de la seva responsabilitat en un món que, malgrat la màgia, té els seus monstres particulars. No deixa de ser un conte, però, com en tots els contes, s’hi amaguen metàfores de realitat universal.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
