• L’alegria pel premi es veia entelada per la perplexitat en la que em va sumir el comunicat

FERRAN GOYA

Confesso que em va xocar el comunicat amb el que l’Acadèmia Sueca va justificar la concessió del premi Nobel de literatura a Mario Vargas Llosa. Acabava d’aterrar a l’aeroport del Prat i només engegar la ràdio del cotxe vaig escoltar el succint text llegit pel portaveu de l’Acadèmia que deia així: «El premi Nobel de literatura 2010 ha estat atorgat a l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa per la seva cartografia de les estructures del poder i les seves mordaces imatges de la resistència, rebel·lió i derrota de l’individu».

L’alegria pel merescut premi a un dels meus escriptors favorits es veia entelada per la perplexitat en la que em va sumir el comunicat. ¿I si jo havia escoltat malament i el guardó que havien donat a MVLL era el premi Nobel de sociologia? ¿O potser el de ciència política? ¿ Com és que els suecs no eren capaços de fer una menció explícita als mèrits literaris de l’escriptor peruà, fora de l’evocació a «les mordaces imatges»?

La perplexitat es va transformat en desassossec, ¿I si jo, no havia entès res de totes les novel·les que havia llegit de Vargas Llosa? Des del servei militar, quan vaig llegir La ciudad y los perros, ¿havia estat jo un obstinat lector empíric de les obres de l’escriptor premiat? La interpretació de l’Acadèmia era la del lector model que diu Umberto Eco per oposició al lector empíric.

Vaig recordar els joves estudiants del Col.legi Militar Leoncio Prado organitzats en la societat secreta El Círculo. Si, evidentment, La ciudad y los perros es pot considerar com una descripció de un poder amagat, el dels joves cadets Jaguar, el Poeta, Boa … que s’oposa (?) o més bé complementa el poder oficial de la jerarquia militar dels docents del col·legi. Vargas Llosa desfà el mite del poder únic i retrata en un petit àmbit –el del col·legi– la multiplicitat dels llocs de poder.

En La Tia Julia y el escribidor és l’escribidor Pedro Camacho el que realitza un curiós mapa dels barris de Lima segons la seva jerarquia social. El districte Jesús Maria era MPA ( mesocràcia professionals mestresses de casa), mentre que San Isidro seria, per Pedro Camacho, AA ( Aristocràcia- Afortunada)

Vargas Llosa desvetlla a La Fiesta del Chivo els mecanismes de poder del tirà Rafael Leónidas Trujillo: xarxes d’interessos i de complicitats teixida per la por i el servilisme, per la reverència i el pànic envers el Generalísimo, el Benefactor, el Padre de la Patria Nueva.

ELS NOUS PODERS infiltrats, el segrest de l’Estat per les màfies yakuzes tenen també un excel·lent tractament en Travesuras de la niña mala.

Doncs si, semblaria que l’Acadèmia té raó, a més de les citades, en moltes de les novel·les de Vargas Llosa, trobem aquesta vena de sociòleg que «cartografia les estructures de poder amb imatges mordaces».

Tanmateix, malgrat les proves «empíriques» que recordo en la novel·lística de Vargas Llosa, des de la data de la concessió del premi, el 7 d’octubre, em resistia a admetre que el seu mèrit sigui el d’un sociòleg que ha sabut ornamentar les seves investigacions amb una bona prosa. Alguna cosa, en el meu subconscient, em deia que la lectura del jurat del Nobel, no era una bona lectura de l’obra de Mario Vargas Llosa.

Fa pocs dies, em va venir a la memòria l’advertència de Valdimir Nabokov en el seu Curs de literatura europea; Nobokov ens alertava sobre l’error de començar a llegir un llibre amb una idea preconcebuda. Aquesta forma de llegir és injusta amb l’autor, deia, referint-se a l’exemple de Madame Bovary que durant un temps va ser llegida amb la idea de que era una denúncia de la burgesia. La novel·la de Flaubert, diu Nabokov, tracta del delicat càlcul del destí humà i no de l’aritmètica dels condicionaments socials.

L’escriptor que fa una obra d’art, crea o reinventa un món nou; la primera tasca del bon lector és estudiar aquest món nou sense distraccions, apropant-se’n com a quelcom absolutament desconegut. Desprès d’aquesta lectura atenta estarem en condicions d’examinar les seves relacions amb altres móns, amb altres branques del saber. Si, pel contrari, comencem per una generalització prefabricada, haurem iniciat el camí des de l’altre extrem, allunyant-se del llibre abans d’haver començat a comprendre’l.

Els móns inventats per Vargas Llosa a les seves novel·les, a Lima, a Piura, a Iquitos, a Bahia, a Santo Domingo, a Bretanya o a Tahití, al Congo, a l’Amazònia o a Irlanda superen, i de molt, les «realitats» de cada indret i són molt més que l’adornament d’una descripció «cartogràfica» de les estructures socials.

Quan escrivia aquest article, estava previst que Vargas Llosa pronunciés el seu discurs davant l’Acadèmia Sueca ahir dimarts 7 de desembre i pogués rebre el guardó durant la cerimònia de lliurament dels premis al Stockholm Concert Hall. Aquest és el programa previst i que perillava de ser alterat per la brutal irrupció divendres passat d’un poder amagat, del poder d’una minoria privilegiada i egoista infiltrada al cor i a les ales de la societat postmoderna, que –per unes hores– havia segrestat un Estat i havia malbaratat els plans, les il·lusions i les economies de centenars de milers ciutadans. En els darrers temps podem constatar que “la cartografia de les estructures de poder” es va fent progressivament més complexa i els individus lliures hem de resistir i lluitar contra els abusos dels vells poders i, també, contra les imposicions dels nous tirans. Per sort, Vargas Llosa va poder viatjar a Estocolm sense cap entrebanc.

Enginyer

Per a més informació consulti l’edició en paper.