Per sort o per desgracia –més aviat pel segon– m’ha tocat viure tota classe de moments al llarg de la meva existència –i per tant podria dir que estic curat d’espants. Entre d’altres, viure de forma impotent una aturada de circulació, fins a l’extrem que res es mogui per a desesperació dels assistents.
Un any més i amb motiu del Pont de la Puríssima les cues de vehicles a les entrades i sortides del Principat han estat quilomètriques. Llargues fileres de vehicles que escapen de la gran ciutat en busca de la pau i es troben amb el mateix decorat al lloc de destí. ¡Coses de la civilització! Ho sabien els conductors, també els responsables administratius i especialment els responsables de la mobilitat. Diu un clàssic adagi que les circumstàncies no descobreixen a les persones, sinó que proven les seves capacitats per reaccionar i fer front a les mateixes. Doncs bé, el resultat per a tot seria un suspens en profunditat i sense remissió.
Diuen que el moviment es mostra caminant, o sigui que els responsables de la circulació han de saber minimitzar els efectes de l’inevitable bloqueig. No es tracta de saber el volum de vehicles que circularan, sinó d’habilitar els llocs per situar-los. La tècnica mostra el problema, però la capacitat humana l’ha de resoldre. No es tracta tant d’informar de les aturades com d’evitar-les. En aquest cas i a la vista del que es viu i pateix, la tècnica fins i tot pot empitjorar la feina. En moments de màxima aglomeració a les grans ciutats els semàfors es fiquen en ambre i són els agents de circulació els que dinamitzen la mateixa i impedeixen als que van de llestos abusar de la resta. En canvi molt poca presència d’agents –on es troben els professionals de la multa per aparcament horari–i un excessiu seguiment prefabricat, i en canvi cap iniciativa davant el problema real que es té davant. En moments difícils si es veu presencia testimonial de qui intenta ajudar-te, l’imatge és sempre més positiva que si el sofert visitant es veu abandonat.
Per a més informació consulti l’edició en paper.