La bella i vella tradició nadalenca d’aconseguir abundància de fruits a base de garrotades al caga tió és una arrel antropològica que ens hauríem de fer mirar. Respon però a un vell -–que no pas bell– concepte de que la força fa entrar en raó fins i tot a un tronc. És clar que enmig està el miracle de Nadal que ningú ens explica, però que tots practiquem d’una o altra manera. Fem un petit examen de nosaltres mateixos. Sempre tenim raó. Pot semblar que estem equivocats, però no és així. Perquè de no ser-ho, tenim un altra força: sempre trobem una explicació per a les nostres personals i col·lectives incoherències, que no renuncio, per la meva part, a definir categòricament com ¡la contradicció!. Al Principat l’immigrant aprèn sempre el que ha de fer, quan ja ha fet el que no havia de fer. És llei de vida. Uns es penedeixen i altres jutgen amb mesures diferents, segons es tracti d’ells o nosaltres.
Serà cosa del clima. Ens fem forts perquè ens ensenyen a tenir fred –físic, moral o intel·lectual, tant s’hi val– i desprès suportem el fred perquè ja som forts. Cal prendre’s les coses amb filosofia i de bon grat. L’humor és una planta alegre regada per tristeses. Com la pròpia vida. Aconsellaria en els dies que vénen grans dosis de bon humor. Tractar en família moltes hores de convivència és un dels pitjors suplicis. La sobretaula familiar de Nadal és el moment més alt del consum de la xerrameca en tot l’any. Es comença fent cagar el tió. Continua un seguit de nadalenques desafinades. El següent capítol és un àpat abundant, regat per una pluja de bones begudes. Finalment el desenllaç final és acabar dormint la mona o guerrejant amb els familiars de segona fila. Per conèixer bé a la gent val més ignorar el que ets, per tal d’eludir les debilitats i no gaudir d’intel·ligència.
En les festes de Nadal la psicologia no és altra cosa que deixar fer i anar fent. El més feixuc en la vida no és no avorrir-se, sinó fer veure que t’ho passes bé. Aquesta és la imatge que podem comprovar a cada moment en aquestes festes.
I es dirà el que es vulgui, però també en aquestes dates el centre del món el trobem sempre on nosaltres ens trobem. Si això ho fem també a nivell col·lectiu tenim que arribar a una dissortada conclusió: un gran país mai podrà ser això.
Però no és qüestió de sembrar tristesa en unes festes que obligatòriament han de ser alegres. Tot el contrari. Per tant és el moment de les garrotades a nosaltres mateixos, per tal d’aconseguir l’abundància amb allò que no volem, però que ens obliguen a tenir. La millor manera d’enfrontar la crisi és un bon àpat. La desgracia personal es cura amb la tristesa col·lectiva. Les solucions les trobarem en la Carta als Reis –per cert, que els Reis són els pares i no el cosins– que provoquen somriures, perquè el carbó ara ja no s’explota. ¿Què guanyem si no estem contents?. Suposo que realisme. Però en aquestes dades la ficció és el que val i la imaginació la seva millor ambaixadora. Però imaginació dins un ordre. El que dèiem abans. El món es troba on nosaltres estem. ¡Quin excés d’imaginació i quina tragèdia!
jarosell@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
