Foto: EL PERIÒDIC

Sísif, en la mitologia grega, va ser el fundador i rei d’Efira (nom antic de Corint). Fill d’Èol i Enàrete. Les cròniques clàssiques diuen que portat per l’astúcia va voler enganyar els déus, traspassant les barreres inviolables més enllà del permès. Per aquest fet va ser condemnat als inferns i allí obligat a empènyer una gran pedra costa amunt per una muntanya. Quan estava al cim tornava a rodar fins a baix amb la pedra que l’empenyia. I així fins a l’eternitat. Va ser el càstig a les seves mentides i avarícia de poder. Representa el símbol de l’esforç inútil i repetit. Aquest mite va ser utilitzat per Albert Camus en un assaig publicat el 1942, en el que desenvolupa la idea de l’home absurd o amb sensibilitat absurda, aquell que, incapaç d’entendre el món, es confronta en tot moment davant d’aquesta imaginària incomprenssió per part dels altres.

Andorra, amb possessió d’un gran nombre de pedres grosses, segons com es miri es podria contemplar en el mirall de Sísif. Mitjançant l’astúcia molt més que el raonament, hem volgut enganyar els déus que viuen al món, una i altra vegada i sempre hem caigut en la mateixa pedra que ens fa rodolar cap avall per tornar a començar. Possiblement si canviéssim la nostra forma de fer sortiríem guanyant tots. Però fins ara no ha estat així, o en tot cas poques vegades, i els grans temes de sempre continuen costa amunt per baixar un altra vegada costa avall de forma inexorable. Hauríem d’haver après la lliçó, però en matèria política som com una mena de vodevil, en el sentit que l’escenari té vàries portes per les que apareixen i desapareixen els personatges, pintorescos a vegades, surrealistes altres, que s’apunten sense estar invitats i sempre estem igual. Ningú és el que sembla o ningú sembla el que és, o tots són el mateix. Així les coses no es fàcil fer-se una idea de cada escena que apareix i desapareix. Tot és un equívoc.

En els temes d’Estat és on més es nota. Utilitzem la pedra per impedir l’avanç o be caiem empesos per ella al mateix lloc de sempre, o sigui a l’inici. Només sabem fer que la feina bruta i no ajudem a netejarla. Qüestionem la sobirania, també la legalització. Un terme i altre estan plenament definits constitucionalment i es donen les responsabilitats a qui les té i no als altres. Qui més parla és qui més no practica el que diu i vol enganyar els déus demorant les coses fins l’esgotament. El càstig es aquesta llosa que no ens podem treure del damunt. Per a més obsessió, quan no tenim la representativitat que voldríem l’agafem per compte propi amb una deslleialtat institucional reprovable en tots els sentits.

Ara mateix tot indica que tenim els déus al nostre favor a nivell exterior si no creuem la permissivitat. Internament i dins de les regles marcades assistim a un seguit de reunions informatives perquè tots tinguem plena consciència del que es fa. Però tot això no serveix de res i es procura allargar el tema amb l’esperança de que no s’arribi a fer. L’excusa és que el que ara es signa, després no es ratificarà al Consell. No dic que no passi, però estem utilitzant la bola màgica per preveure un futur que no està clar. Per una altra part, aquest problema es dóna en molts altres llocs, amb la sola diferència que en aquells tots s’han donat la mà i no com entre nosaltres que ens fiquem d’esquena o apunyalem al responsable.

El mite de Sísif hauria de ser considerat ara més que mai. Com la demostració de l’esforç d’uns que fan inútil uns altres. La gran pedra ens ofega i ens impedeix avançar. Caldria dinamitar-la, però els explosius els utilitzem a l’exterior per combatre els déus. Acabarem com el mite grec.

Per a més informació consulti l’edició en paper.