A la vora del mar, en la primera línia de platja, contemplo com persones molt diferents caminen de diferent manera trepitjant l’aigua que arriba, dolça, a la sorra. El mar és una gran porta oberta a tothom, i tothom hi entra. Les persones grans es mullen els peus. La canalla es llança sorra o mulla a la gent que té a prop. Les jovenetes caminen estirades i sense pitrera, defensant la moda actual de pell i ossos, sense gaires corbes definides. El pare amb els fills infla una barca pneumàtica en què s’endinsaran enmig de les onades com si es tractés d’una aventura de Peter Pan.
Diuen que l’arbre no et deixa veure el bosc. Massa vegades em pregunto ¿quin bosc?, i arribo a la conclusió que és aquella cosa en què mai no t’havies fixat. Doncs bé, si això és així, la platja és un gran arbre que ens deixa veure molts boscos humans. No ens fixem que el millor de la vida es viure-la el millor que es pugui. En realitat, són fantasmes que es creuen a cada moment amb altres. En certa manera, morts vivents que a l’estiu practiquem per igual vida i mort.
Com la protagonista de Bonjour Tristesse –bona pel.lícula per a l’estiu– que és una noia de bé, intel.ligent i sensible, del Paris del districte XVI. És una noia que es distreu fent que la sorra de la platja s’escampi pels seus dits a la Costa blava. “C’etait une idèe facil et –diu ella– il etait agreable d’avair des idees facils. C¡’etait l’etè“. Certament, l’estiu és un període d’idees fàcils i boiges. Fem allò que la resta de l’any tenim oblidat. Llegir un llibre que ens obliga a pensar que no som morts vivents com la noia protagonista. Buidar-nos de les petites coses inútils que tant veurem la resta de l’any. Respirar. Tornar a respirar. Nedar i guardar la roba. Nedar simplement, o simplement procurar no ofegar-nos. Un dels exercicis més practicats a la platja és “fer el mort”. I com cantava Quico Pi de la Serra, “menjar, jeure i no fer res”, com a bon burgès de temporada.
Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
