- Audrey Hepburn, caracteritzada com a Holly Golightly, protagonista de “Breakffast at Tiffany’s” Foto: PARAMOUNT PICTURES
La imatge d’Audrey Hepburn a Desdejuni a Tiffany’s (Breakfast at Tiffany’s) és possiblement una de les icones del glamour per excel·lència –com a mínim, del glamour en color. Fa poques setmanes, una cadena televisiva espanyola va decidir programar una marató dedicada a l’actriu, desapareguda fa 18 anys, i a mi em va semblar que era el moment de recuperar el DVD d’una de les pel·lícules que va marcar la meva adolescència (ni la cadena es veu al Principat, ni Breakfast at Tiffany’s era cap de les pel·lícules programades).
Em va sobtar, la primera vegada que vaig veure la pel·lícula, que els protagonistes, Audrey Hepburn i George Peppard, freguessin allò que és políticament incorrecte. Ella, quan accepta que els homes que acompanya li donin bitllets de 50 dòlars per anar al tocador, o bé quan es fa la ingènua a l’hora de transmetre els «missatges meteorològics» que li xiuxiueja, un cop per setmana, un mafiós empresonat a Sing Sing. Ell, quan compensa la falta d’ingressos –és un escriptor que fa alguns anys que no publica res– amb les «propines» que li regala la seva amant.
Però bona part de la pel·lícula està narrada amb una lleugeresa extraordinària, fins al punt que el portal Internet Movie Data Base (imbd.com) dubta entre qualificar-la de comèdia o drama. Perquè si bé és cert que el regust final pot ser de comèdia romàntica, el fet és que la història inclou tot de detalls que posen el dit a la llaga: la fractura entre el món rural al centre dels Estats Units i Nova York, les desigualtats quant a les oportunitats, les conseqüents dificultats per fer-se responsable d’un mateix, etcètera, etcètera.
Com que la pel·lícula em va fascinar tant, posteriorment vaig decidir llegir la novel·la de Truman Capote, en la qual s’inspira el guió. El llibre s’inclina més clarament pel drama, amb un tractament més aprofundit dels personatges. Una de les curiositats que vaig descobrir anys més tard és que la crítica considera que el personatge principal de la novel·la Breakfast at Tiffany’s, el de Holly Golightly, s’inspira en la Sally Bowles de Goodbye to Berlin, de l’escriptor Christopher Isherwood –l’adaptació cinematogràfica d’aquesta novel·la, amb força llicències quant als personatges i els arguments, és el musical Cabaret.
Per entendre la protagonista i la seva peculiar concepció de l’entorn –al final, Holly tem que mai no arribi a saber què és realment seu fins que prèviament no ho hagi llençat–, el creador se serveix d’una metàfora: el gat sense nom. Un gat a qui la noia no vol batejar perquè considera que no és seu i, per tant, no té dret a imposar-li una identitat. És memorable l’última escena de la pel·lícula, però no patiu, que no us l’explicaré.
I parlant de curiositats. Resulta que el gat que va interpretar el gat sense nom de Holly Golightly sí que tenia nom: es deia Orangey, segurament pel seu pèl atigrat i de color ataronjat, i era entrenat per Frank Inn.
Però aquí no s’acaba la cosa. Resulta que Orangey, com a gat-actor, va ser força prolífic durant les dècades de 1950 i 1960 i –atenció!– es va convertir en l’únic gat amb dos premis Patsy: Picture Animal Top Star of the Year, és a dir, l’equivalent als Oscar, però del regne animal. El primer el va obtenir pel paper protagonista a Rhubarb (1951), la història d’un gat que hereta una fortuna, i el segon –com no– pel «probre gat sense nom» de Breakfast at Tiffany’s. (1961).
Per a més informació consulti l’edició en paper.
