Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
- Foto: EL PERIÒDIC
Llegendes, contes, rondalles, acudits… gèneres de la literatura popular que es manifesten tothora, que naixen cada dia, però que, malgrat la seva difusió, rarament s’esquitllen en els conductes de la literatura «seriosa». Tal volta com a rerefons de qualsevol obra, assumeixen una presència inconscient, però la seva influència roman de tot marginal, sobretot quan la tradició més antiga va perdent a poc a poc els punts de connexió amb les generacions joves, i els estils de vida contemporanis donen accés a noves formes de literaturitzar o de fantasiejar. Pel que fa al gènere de major costum històric, el llegendari, les dites «llegendes urbanes», que fins i tot han conegut gairebé en el moment de la seva naixença adaptacions cinematogràfiques, han obert el pas a universos més acostats a l’experiència quotidiana dels homes i les dones d’avui. De tota manera, i encara que amb petites mutacions en el seu transvasament als nostres dies, o momificades en una ambientació d’estil victorià o, si més no, del segle XIX, ni les bruixes, ni els endimoniats, ni els vampirs, ni el mal d’ull han desaparegut de les volences més íntimes ni dels terrors més secrets.
Qualsevol país, regió o llengua és territori de creacions populars. Algunes es perdran centúries enrere, moltes hauran nascut en les dècades dels segles XIX o XX, i qui sap si alguna fou elaborada en un escriptori per determinat personatge de sapiència d’alguna vila o poble de la comarca. En la majoria, però, l’anhel d’allò meravellós, de l’aparició del que no pot explicar-se si ens limitem a la realitat quotidiana, del que s’esdevé fora dels estrets marges de vides camperoles dedicades a la supervivència, resultaria d’una acumulació de fets i de creences, que ornaren un succés insòlit amb ingredients de tall sobrenatural, i aqueixa primera producció aniria transformant-se al llarg del temps, amb l’afegitó d’elements variadíssims, i no es fossilitzaria fins que les referències històriques o la versemblança d’allò narrat no haguessin desaparegut.
El Principat d’Andorra, evidentment, és terra de llegendes: algunes pròpies, altres compartides amb els seus marcs culturals (el català, el pirinenc…), altres reelaborades segons la seva pròpia especificitat del territori. Pràcticament tots els autors d’Andorra, o que se n’han ocupat en llurs obres, han esmentat aquesta forma literària popular com a part del contingut cultural bàsic del país. Potser el volum més emblemàtic continua estant Les llegendes d’Andorra (1966), coordinat per Ricard Fiter Vilajoana, però sens dubte el més sistematitzat i de fàcil accés al públic és el relativament recent Llegendes d’Andorra (2010), elaborat per Roser Carol i Àlvar Valls i editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat en una col·lecció dedicada a recollir llegendes de tots els països i contrades de parla catalana.
¿Què ofereix Andorra? De tot. Els autors han tingut l’encert de dividir en nou seccions les cinquanta-quatre llegendes que arrepleguen al llibre. D’aquesta manera, el lector té al seu abast, per temes, les més florides històries nascudes de la voluntat creativa dels pobladors d’Andorra. Evidentment, el volum s’obri amb l’inexcusable referència a Carlemany, tot i l’existència de relats sobre esdeveniments de més pregona antigor, com l’arca de Noè i el pic de Fontargent, on sembla que l’home triat per Déu va amarrar aquella esplèndida nau, o el tresor de Gneu Pompeu Magne i el monument que manà aixecar en algun pic d’Andorra després de la seva victòria contra l’intent independentista de Sertori. Evidentment, després de Carlemany, és la Mare de Déu de Meritxell, així com altres llegendes devotes i miraculoses les que prenen plaça. Entra també la Dama Blanca d’Aubinyà, les bruixes d’Engolasters, els menairons, diverses feres de la muntanya… Aquestes llegendes vives han influït en arts diferents a la literària, com el còmic, en el cas de Les chants de Pyrène (1981) del dibuixant occità Jean-Claude Pertuzé; la música, com l’obra per a dos pianos Les bruixes (2008), sobre la llegenda de l’estany encampdanès, del compositor i organista valencià Ignacio Ribas; i el parateatre, com les diverses festes o balls de l’óssa presents als Pirineus (i també a Andorra).
Les Llegendes d’Andorra van explicades amb una petita nota que serveix per a situar el lector, i l’estil, com els mateixos Carol i Valls escriuen en la introducció, adequat «als nostres dies, amb un llenguatge senzill despullat de floritures i, sobretot, [alliberat de] to arcaic i ampul·lós» (p. 6). La divulgació del nostre patrimoni deuria esperonar perquè, malgrat recents incorporacions a la màgia d’aquests nous dies, els boscos i els llacs, els pics i els rius nostrats continuessin adobant el paisatge de la meravella, el racó per a unes experiències que encara copsem i devem transmetre.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
