PERIODISTA
Comença la campanya electoral i la veritat és que massa entusiasme no s’aprecia de forma generalitzada. Sí que tenim un focus d’atenció centrat en aquells llocs que sempre van per lliure –Sant Julià– o que la lluita pot ser viva en variar velles aliances, com és el cas de la capital, o desfer el que s’havia aconseguit amb èxit, que és l’exemple de la Massana. Queda el sempre singular joc d’Ordino, amb un trifàsic en el que caldrà mesurar les energies. Finalment, a la resta de parròquies podem observar un desenvolupament més raonat i previsible, malgrat que en alguns casos –Canillo– qui es deia que hi havia d’anar, ara no ho fa, com s’havia acordat en un principi. El món polític és sempre variant i més encara quan no parlem tant de partits com de bandes més o menys ben organitzades i benintencionades. Els periodistes tenim el privilegi de viure la història, de contemplar-la mentre es va produint i, en canvi, els ciutadans la pateixen i els polítics les provoquen. És el joc que ara està de moda.
Aquesta campanya servirà, una vegada més, per comprovar que la majoria de coses segueixen igual i que el poder local és tan localista que no va més enllà de tres o quatre cases per parròquia. La resta és silenci només trencat en el moment de votar. Es nota a faltar ara mateix un eficaç aparell categorial que fiqués a cadascú en el seu lloc i descobrís el rerefons de no poques coalicions. Demanaríem una voluntat pràctica per aconseguir un ordre social, però aquest és un requisit que sempre es demana al Govern i no pas als Comuns. Les mesures desagradables es fan a nivell de país i no de campanar i, en aquests últims, es procura ara mateix no tocar massa coses per aconseguir que tot segueixi igual. Nosaltres tindrem l’obligació i el dret d’informar, però també intentarem ficar les coses dins del seu context exacte, per tal d’entendre alguna cosa. Sobretot el resultat final.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
