- Foto: EL PERIÒDIC
L’any 1982, l’editorial barcelonina Planeta va publicar l’obra que havia quedat finalista de l’aleshores prestigiós premi Espejo de España. Es tractà d’Entrevista con la Iglesia de María Mérida, prolífica autora de diversos llibres d’entrevistes i de periodisme polític, centrats, particularment, en el món de la Transició del país veí. Entre les nou personalitats de la jerarquia catòlica escollides per a donar llur visió de com s’encarava el futur immediat a Espanya, no massa després de la mort del dictador Francisco Franco, i recentíssim el cop d’Estat de l’11 de febrer del 1981, hi era el bisbe de La Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra, Joan Martí i Alanis (1928-2009). El fet que, de tots els bisbes que podia elegir, María Mérida es decidís pel nostre cap d’Estat no deixa de ser mostra de la importància, si més no simbòlica, que es concedeix al coprincipat episcopal des de Madrid, ni que sigui per la seva singularitat al món.
Martí i Alanis, de qui es va complir el 2011 el quaranta aniversari del seu accés a l’autoritat suprema de l’Estat, és el copríncep episcopal de l’Edat Contemporània que més temps ha ostentat aquest càrrec: del 1971 al 2003. Abans, només Pere de Cardona el supera (estigué al capdavant del país entre el 1472 i el 1515). Durant aquestss més de trenta anys, Martí i Alanis va conèixer tres coprínceps francesos: Valery Giscard d’Estaing (1926), François Mitterrand (1916-1996) i Jacques Chirac (1932). L’entrevista i el llibre sortiren a cavall del canvi entre els dos primers, però les paraules que té sobre les relacions amb el seu homòleg es refereixen sens dubte a Giscard d’Estaing (en funcions entre el 1974 i el 1981) i a la generalitat del que suposaria un estira i arronsa en una època, diguem-ne, interessant a l’Europa del segle XX.
Les pàgines de la interviu a Martí i Alanis d’Entrevista con la Iglesia només tracten Andorra tangencialment, però no deixen de ser curioses les tres preguntes que li formula la periodista, com si tractés d’incidir en aquells punts que a l’altre costat de la frontera semblen més polèmics: els problemes que li planteja el càrrec de copríncep a un bisbe, les relacions que manté amb el copríncep francès, i si hi ha problemes de moral i de costums al país. En la resposta que dóna Martí i Alanis a la primera qüestió, traspua el soroll de sabres que hi havia aleshores sobre una certa volença perquè el coprincipat «espanyol» passés al monarca Juan Carlos I, a fi d’establir una mena d’homologació entre caps d’estat. Martí i Alanis no s’està d’afirmar (tradueixo de l’espanyol): «Un problema de base és respondre si un bisbe ha d’exercir tal càrrec. Certament hem de prendre’l com a excepció, difícil, per ara, de canviar, degut a la seva antiguitat, i sobretot a que aquesta forma d’organització política del país és força antiga i segueix responent a la voluntat del poble andorrà». La contestació no pot ser més diplomàtica. En un any, el 1982, que acabaria coneixent a Espanya l’ascens al poder del socialista Felipe González, i quan aqueest país s’omplia la boca amb les paraules «democràcia» i «llibertat», no deixa de ser idoni el pas que fa Martí i Alanis de deixar la decisió sobre la nostra forma de govern a les mans de qui pertocava: el poble andorrà.
Les altres dues preguntes de María Mérida també anaven amb bala. Sobre les relacions amb el copríncep francès, l’entrevistat fou sincer: «són ocasionals». Però va accentuar que al llarg de deu anys hi havia hagut moments de tensió, i que la discrepància era la norma en diversos temes, sense arribar a enumerar-los. Transferia el dia a dia del poder efectiu als delegats permanents i als veguers, i no negava, ans al contrari, que la necessitat d’arribar sempre a una entesa convertia la línia política del Principat en més aviat conservadora. En l’última pregunta que li va plantejar l’escriptora al voltant d’Andorra, és on més veiem el cap d’Estat des de la seva condició de bisbe, és a dir, de pastor d’ànimes i amb una imprescindible percepció cristiana, conscient de la singularitat del país, i valedor del paper que ha de complir la Mitra en el desenvolupament futur d’Andorra, ja que no debades afirma que està «formada en la tradició d’Occident i cristiana [i molt afectada] per la societat de consum».
Joan Martí i Alanis va ser actor i testimoni, al llarg dels vint anys que li quedaven el 1982 com a copríncep, de la gran evolució que va sofrir el Principat a tots el nivells, però sobretot en el polític, amb la creació de la figura del cap de Govern aquell mateix 1982 i, poc més d’una dècada després, amb la Constitució del 1993. Si el segle XX conegué un important introductor de la modernitat a Andorra, com Joan Benlloch i Vivó, o bisbes que hagueren d’atrafegar-se per a mantenir la sang freda en moments crítics a Europa, com Justí Guitart i Ramon Iglesias, la figura de Joan Martí i Alanis deixà al final del seu mandat una Andorra enèrgica, que, això sí, no presagiava la crisi que s’aveïnava en el tombant de la primera dècada d’aquest segle.
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
