Cada vegada és més difícil dir les coses pel seu nom. Vivim envoltats de missatges ennuvolats i ambients enrarits. Tanquem finestres i no deixem passar el corrent d’aire necessari perquè es renovi l’ambient. Un cap de setmana més, faig una anàlisi de tot el que ha passat en aquest període de set dies. Comprovo que tot continua igual i que es repeteixen les mateixes coses. Ja no em sobta i menys encara penso que pot canviar el que inexorablement és un ambient gris, pobre i frustrant.
Intento superar aquesta crisi existencial comentant el que passa, però és que realment passa ben poc i tot, repetit. Ho estem convertint tot en un calaix de sastre, en què les mentides de veritat són veritables mentides. Naturalment, així no podem anar enlloc. Ja res és el que és i tot és fals en la mesura que ho fem possible. El discurs buit obliga que les paraules no tinguin sentit. Aquelles realitats que ens ajudarien a ser convincents, cauen pel seu propi pes perquè són buides de contingut i poc eficaces per a les necessitats que estem patint.
Critiquem la ineptitud per solucionar els problemes i es fa a través dels personatges que ho han provocat. Poca convicció poden tenir amb un discurs com aquest. En el regne de les veritats a mitges, no s’hi valen aquelles que es volen camuflar de voluntarisme i menys encara de retòrica buida que fa soroll de buit. Sempre he criticat les veritats a mitges, perquè em reafirmo en manifestar que són la més gran de les mentides. El problema el trobo en el fet que alguns caps farcits de falses devocions opinen que cal dir mentides piadoses per tal de no provocar un major sentiment de frustració.
Si ja són horribles les veritats a mitges, encara són pitjor les mentides piadoses, que és la pregaria diària de molts que ens volen fer passar en el nostre diari recorregut garces per perdius. I es queden tan panxos, creient que ens enganyen, quan són ells els perjudicats.
Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
