Conec –per vincles familiars i experiència pròpia– el que representa regentar un comerç. Podria citar una llarga llista de sacrificis que no es veuen a simple vista, però que son part essencial de la vida dels comerciants. La seva feina mai acaba quan baixen les portes i tanquen l’establiment. Un comerç comporta una clara esclavitud per a qui ho regenta. També una servitud que s’ha de saber administrar com cal per a obtenir els rendiments adequats. Saber diferenciar esclavitud de servitud es la pedra de toc per l’èxit. La esclavitud es la subjecció a una pressió, real o inventada, que ens pot arribar a ofegar o fer caure en el ridícul. La servitud es una subjecció a unes obligacions, malgrat ser un dret real e il.limitat. Amb l’esclavitud es difícil canviar les coses i renovar-les. Amb la servitud aquest requisit es necessari.

Si tinguéssim molt present els conceptes, molts problemes no es produirien. Angoixats per l’immediatesa no sempre sabem reaccionar i administrar els temps i les necessitats conforme a la realitat que es viu. El problema dels horaris comercials es deuria contemplar com a servitud i no esclavitud. Cal donar servei –perquè les corrents cada vegada son mes evidents– en el moment que el consumidor ho reclami. També però no es pot caure en l’esclavitud del treball pel treball, perquè el mes important de tot es la persona. La discussió, també constant, de si s’han de fer zones peatonals, o no, és un altre símptoma d’esclavitud davant de no voler canviar les coses. Només cal buscar exemples a l’exterior, per contemplar com les zones peatonals han revitalitzat grans sectors de la vida comercial de les ciutats. Això sí, amb pàrquings al costat –públics o privats– que facilitin l’accés a la zona. Si el mercat és variable, també tenen que ser les decisions. No es pot acceptar un requisit i oblidar l’altre.

Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com