- Foto: EL PERIÒDIC
En el món de les lletres no és el més habitual incorporar-se a una literatura, però succeeix: tenim Fernando Arrabal, quan començà d’escriure en francès; Samuel Beckett, a l’hora d’encetar la seva producció també en la llengua de París; o Joseph Conrad i Vladimir Nabokov quan triaren l’anglès com a llengua d’expressió literària. És a dir, alguns neoparlants esdevenen part (i part important) d’una literatura aliena al seu bagatge vivencial i lingüístic. Aquesta situació acostuma a ocórrer també, i de manera fa uns anys més habitual que no pas ara, en les literatures en llengües minoritzades, quan aquestes reben escriptors des de la llengua majoritària de l’Estat. Així, tots coneixem noms d’autors de llengua espanyola o francesa guanyats per a les lletres catalanes, gallegues, basques, occitanes o bretones. Com hom pot suposar, atenent a aquest criteri, l’obra de l’escriptor es divideix en dos: abans de l’ús de la nova llengua, i després d’aquest. I la classificació és també lògica: l’obra d’aquests autors s’inclou en la literatura d’arribada a partir del primer text o llibre que publiquen en el nou idioma. Hi ha casos, és evident, que l’obra traduïda també passa a engrossir el que es considera cabdal únic; penso, per exemple, en els llibres en romanès d’Emil Cioran, no deixats a banda quan hom estudia el global de la producció del filòsof, potser degut a les peculiars característiques del gènere assagístic.
Ara bé, ¿quan i com s’incorpora un escriptor a la literatura d’una nació, com és el cas d’Andorra? ¿O de quina manera ho ha aconseguit una escriptora com Nina Loy, considerada santmarinesa tot usant la varietat romana de l’italià en la seva producció? ¿Com ho han fet els nostres escriptors del testimoni: Miquel Lladó, Esteve Albert, Rafael Tamarit… si hi han arribat, al Principat d’Andorra, en moments més o menys avançats de llurs vides i amb bona part de llur obra ja publicada? En la majoria d’aquests casos, i sobretot al nostre país, l’arrelament s’ha produït per mitjà de la implementació dels temes específicament nacionals. Pensem en el subtítol Poemes d’Andorra del torrentí Tamarit; en els pessebres vivents, i tants poemes i peces teatrals amb arguments andorrans, d’Albert; i en els llibres vinculats a la temàtica andorrana de Miquel Lladó: Terres altes. Guia poètica d’Andorra (1979), Monuments i paisatges andorrans (1982), La primera història d’Andorra (1983), La petita història d’Andorra (1989), Solituds andorranes (1994)… En Miquel Lladó, la naturalització es produeix per una metamorfosi amb allò que hom veu com a pròpiament andorrà, i tal volta amb la intenció de trencar amb un ahir enorme. Andorra va ser per a ell territori ignot i un aiguaneix de possibilitats creatives inexplorades (en el seu cas particular i en el de les nostres lletres en concret).
Miquel Lladó (1919-1999) és una peça clau a l’hora d’estudiar la literatura andorrana de les dècades dels 80 i 90 del segle XX: la seva abundosa producció en dóna testimoni, centrada, sobretot en el seu tram últim, i com he dit, en referències al Principat. D’altra banda, és també un nom gens negligible en el context global de les lletres catalanes, més per les vicissituds que per la qualitat de la seva obra (per a la qual, a més de la llengua materna, va fer servir el castellà i el portuguès). I, per últim, la seva trajectòria vital, per als amants de les existències tràgiques, és farcida d’episodis dolorosos i de trontolls anímics, al fil dels quals escrigué –o deixà d’escriure– els seus llibres. Per aquestes raons, l’obra de Lladó pot ser de doble filiació: catalana de Lleida, i andorrana. De fet, en aquell volum emblemàtic, Lleida, vuit poetes (1968), on també fou antologat, entre d’altres, Manuel de Pedrolo, no hi ha cap esment, en la nota biogràfica, i com era esperable, a Andorra, i estem parlant d’un home que té gairebé 50 anys. Tanmateix, si revisem els últims trenta anys de la seva vida, Andorra sembla ser l’únic interès de Lladó, convertint-se en un dels noms de referència quan ben poques veus sorgien des de les Valls.
La qüestió sobre la qual pivoto és molt senzilla: ¿com hem de plantejar-nos l’acoblament d’un escriptor, que en la maduresa esdevé andorrà, dins de l’estructura general de les nostres lletres? En primer lloc, ¿què en fem, de la seva obra anterior?, ¿la incorporem també a la història de la literatura andorrana atès que l’autor és andorrà?, ¿o potser la deixem de banda perquè l’autor ni era andorrà ni els llibres tenien res a veure amb nosaltres? En segon lloc, si decidim que només hauríem d’ocupar-nos de l’obra escrita a Andorra, i des d’una consciència de pertinença al país, ¿què succeeix amb aquells llibres d’escriptors incorporats a Andorra però sense cap andorranisme identificable?, ¿què ocorre si les dades de naixença no esmenten Andorra, ni hi ha cap afegitó als títols que mostrin la seva andorranitat?, ¿són més andorrans, menys andorrans, igual d’andorrans…?
La qüestió pot semblar bizantina, però aquest problema que enfronten determinats microestats (Mònaco, San Marino, Liechtenstein…) s’ho estan començant a plantejar algunes grans nacions amb l’arribada de milers o milions d’immigrants que no és que vulguin incorporar-se a la llengua tradicional del país, sinó que comencen a fer literatura en la pròpia. ¿És plenament dels Estats Units la literatura en espanyol dels xicanos? Però no me n’aniré del tema.
La meva resposta pel que fa a l’andorranitat literària és que si un autor pertany a la nostra literatura, per les dades objectives tot revisant la seva obra, i, el més important, per la seva pròpia volença, no podem ni devem menystenir el seu periple literari i personal, i l’hem de sumar a la comprensió total de la seva producció. Així, caldrà parlar del Miquel Lladó de Terres altes, però també del Miquel Lladó d’Els anys, els dies i les hores (1952), i fins i tot del Miquel Lladó de Yo y mi perro (1947). És la forma de no convertir la literatura andorrana en un catàleg de localismes, de crear una genealogia a voltes fins i tot internacional, i de retre homenatge a uns escriptors que decidiren de ser d’Andorra, de donar-s’hi i vincular-s’hi, per complet.
Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
