Secretari de la Sindicatura. Encampadà d’arrels vilanovines. Un dia, amb els germans, van decidir representar a casa els Gegants de Vilanova…
–¿Bon nen o trapella?
–Era bon nen perquè estudiava i treia bones notes, ja de ben petit. El que passa és que, quan no em miraven, aprofitava per fer una mica el gamberret.
–¿Què feia?
–El que recordo és la relació que tenia amb els amics d’Encamp quan era molt petit. Als estius, anàvem tota la tropa amunt i avall. Abans els nens petits encara podien anar una mica al seu aire: travessàvem el riu per sobre les pedres, passàvem per sobre els teulats… Alguna vegada també havíem lligat un fil de cosir en algun pont perquè la gent notés que hi havia alguna cosa… Un record que per a mi és molt especial –però no té res a veure amb les gamberrades– és quan anàvem amb el meu avi a donar voltes per Encamp: anàvem pel Tremat, per les Bons… Alguna vegada també havíem anat a Vila. I el meu avi em deia: «¡Mira quin carrer més bonic! Anem a veure què passa…» I així, anant «a veure què passa», vaig descobrir tots els carrerons d’Encamp.
–De la mà del seu avi.
–Això quan era encara més petit. De més gran ja anava amb els amics.
–¿A què jugaven?
–Tenia uns amics que tenien com una mena de cabana que s’havien fet al bosc, no gaire lluny de les cases, i ens hi passàvem hores i hores. Ens passàvem les tardes del cap de setmana tancats allà dins, amb les nostres històries. Era una cabana feta per ells i tenia un munt d’habitacions. Era gairebé com un xalet! Això sí, fet de fusta.
–Les coses han canviat molt. Els nens ja no juguen tant al carrer…
–La meva mare em deia: «Vés a fer un tomb i a les sis de la tarda et vull a casa». No ens preocupàvem de res, no hi havia mòbils… Nosaltres fèiem i desfèiem, ens n’anàvem d’excursió a les Bons, a Vila… Ara els nens van a l’escola en cotxe, els recullen també en cotxe i cap a casa.
–¿Quina relació tenia amb els seus germans?
–Ens cascàvem bastant, però més enllà d’això teníem, i tenim, un vincle molt especial. Jo sóc el gran: em porto dos anys amb la meva germana i cinc anys amb el meu germà.
–El gran sol cascar els més petits…
–Ui, la meva germana és de armas tomar…
–¿La van liar alguna vegada?
–Més d’una. Un dia vam decidir escenificar els Gegants de Vilanova. Al final, la mare ja no podia més.
–¿Algun conte o algun llibre?
–Llegia les aventures de Los cinco (Enid Blyton). M’agradava molt llegir i me’ls vaig llegir tots. També llegia els Tintín, els Astèrix… Però els Cinco són els primers llibres que vaig llegir que no eren còmics.
–¿Va ser fan d’algun grup de música?
–Amb 12 o 13 anys escoltava música pop, els Dire Straits i grups així. Més tard em vaig passar al rock dur.
–Es va tornar radical…
–Tota l’època de la universitat me la vaig passar amb els cabells llargs fins a les espatlles i vestit de negre. Escoltava música heavy, Iron Maiden… I també escoltava música grunge: Nirvana, Pearl Jam… De fet, Pearl Jam, encara els escolto ara.
–¿Com es passa de ‘heavy’ amb els cabells llargs a conseller general?
–No ho sabria dir… Primer t’agraden unes coses, després unes altres… Te n’adones quan mires enrere. I llavors et preguntes: «¿Com és possible que hagi pogut canviar tant?». En realitat, he canviat l’estètica, però el cor encara el tinc rebel.
–¿Conserva amics de quan era petit?
–Vaig anar a l’escola espanyola d’Encamp fins a segon d’EGB i encara conservo amics d’aquella època, tot i que podem estar llargues temporades sense veure’ns. I els meus amics actuals, amb els que quedo, són els del (Col·legi) Sant Ermengol.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
