Foto: EL PERIÒDIC

Juli Minoves (Andorra la Vella, 1969) manté a hores d’ara un silenci literari de gairebé dues dècades. Després d’una esponerosa naixença a les lletres, amb un premi aconseguit quan encara no havia complert els vint anys, i dos títols a les llibreries arran d’aquells guardons, unes altres tasques, diplomàtiques i polítiques, adormiren, almenys de cara al públic, una carrera que ja donava mostres d’envergadura i d’una creixença en el domini de les tècniques i, sobretot, dels continguts desenvolupats. Les pedres del diable i altres narracions (1992), que obtingué el Premi Sant Carles Borromeu en la Nit Literària andorrana del 1991, és el segon –i, de moment, últim– dels seus volums. D’ell, hom n’ha de destacar la qualitat de les propostes, en comparança amb la joventut de l’autor.

Les pedres del diable obre, dóna títol al llibre, i en marca les dues principals característiques: prosa acurada que reïx sobretot en els fragments descriptius, i diàlegs justos dins de la imperiositat del to fantàstic; paradoxalment, l’opció per aquesta mena de literatura fa que el contingut del relat s’escorri cap a tòpics que enrunen els guanys del conjunt: absència d’arestes en els personatges, maniqueisme substancial d’allò que s’hi narra, peripècies i fets inversemblants, i un final de parella feliç… i a Andorra. Malgrat això, sorprèn el dinamisme del conte: amb poques pinzellades crea un escenari ben visual i cinematogràfic. El mateix s’ha de dir de Vilafortuny, on la «romàntica» història d’amor, i el previsible del seu acabament, no lleva força a la resta del conte, on es descriu de forma realista l’alta burgesia andorrana.

Mossèn Pere és sens dubte la peça més aconseguida. L’únic aspecte preternatural és introduït amb mestratge, tot i la sospita del lector sobre quina és la veritable presència que veu el mossèn. Destaca així mateix, enfront de les desconsideracions cap a l’Església catòlica a l’Occident, el tacte i la normalitat amb què Minoves parla del fet sacerdotal, sense necessitat de remarcar-lo; és a dir, escriu sobre un rector a Andorra com podria escriure sobre un professor, fent valer, això sí, un discurs sobre la fe, la seva pèrdua i recobrament, sense cap mena de vergonya.

Cal Fortuny és un relat més elaborat, amb un hàlit de suspens i on ja ha desaparegut la fantasia. La trama es desenvolupa amb molta flexibilitat i el lector és conduït per la prosa de Minoves sense saber ben bé on acabarà o quin serà el desenllaç d’una història plenament andorrana. Els personatges posseeixen trets molt més perfilats, i amb clarobscurs, i la narració adquireix, dins del seu dramatisme, la calma de les coses inexorables. En la mateixa línia, s’ha d’esmentar La tia Teresa, amb una estructura i contingut semblants.

De L’envejosa són remarcables diverses particularitats temàtiques, algunes d’elles compartides amb altres contes: la consciència unitària del Pirineu, l’activitat de les petites viles, l’acurada ambientació històrica… Els personatges, malgrat certs tics d’uniformitat, tenen vida pròpia, i Minoves ha sabut transmetre la inquietud i les gelosies de qualsevol societat reduïda. Quant a l’estil, cal realçar la vivacitat i riquesa dels diàlegs, que podrien ser representats sense cap mena de problema, quelcom que no té per què ser habitual en una obra narrativa.

Per últim, Xurrup, xurrubiu pren la forma d’un conte infantil (d’un tètric conte infantil, matiso) dins d’una contalla pretesament popular. Les lògiques exageracions en les descripcions del personatges bons i dolents s’estenen també al relat-marc, la qual cosa li fa perdre la força i el gust agre aconseguit amb unes morts tan cruels com inesperades.

El més important de Les pedres del diable i altres narracions és que no pot ser avaluat des de paràmetres estrictes o en excés rigorosos. Seríem injustos. Es tracta d’un llibre d’un autor jove, que encara era molt jove quan fou publicat, en un gènere que a més sempre s’ha acostumat vincular amb lectures d’adolescència i continua proliferant en aquest nínxol específic del fet literari; d’altra banda, malgrat la pertinença a una cultura major, Minoves disposava de escassíssims precedents narratius, al país, on emmirallar-se, i, per tant, el món que descriu i les formes com ho fa eren pràcticament inèdites. Les pedres del diable ha de considerar-se, per sobre de tot, la penyora d’un escriptor del qual la literatura andorrana no hauria de prescindir.

Filòleg i escriptor

josep_carles_lainez@yahoo.com

Per a més informació consulti l’edició en paper.