PERIODISTA
El desig de tot ciutadà és construir un país normal, en el que tots tinguin cabuda en la mateixa proporció. Fins ara només hem aconseguit un país anormal que mira únicament els seus interessos més personals que nacionals. Per això tenim ciutadans de primera i de segona categoria. Els de primera pensen que els ciutadans de segona són vagues i el Govern un malbaratador. Són dels que creuen que gràcies a ells els altres viuen i no s’adonen que sense els altres ells no viurien. El ciutadà en general veu com la crisi redueix el seu progrés i augmenta la seva incertesa. Voldria fer canviar les coses, però a nivell personal no pot i comunitàriament els clans i els partidismes impedeixen una acció comunitària que és la solució. Aquesta inoperància fa que mai passi res d’extraordinari i sempre repetim els mateixos conceptes. Fins i tot els propis mitjans de comunicació diem les mateixes coses, amb el pecat que suposa no saber ser originals.
La feina és molt ampla. El primer objectiu seria saber arribar i comprendre fin on s’arriba. És molt clar que anem a no poder arribar, però almenys anirem en aquest sentit, fugint de tot populisme vingui d’on vingui. Els ciutadans de primera parlen de la seva importància, els de segona de la seva submissió, i en realitat uns i altres ens necessitem. El populisme és el resultat de fracassos escandalosos en una política que hauria de ser normal i que tots utilitzen en benefici propi.
La maduresa política, la modernització i el desenvolupament exigeixen un temps, paciència i treball sostingut… El populisme però, es dirigeix a tots aquells que no poden esperar. Per això s’improvisa i l’èxit no arriba. Hauríem de començar per canviar el més immediat, ficant a cada persona o institució en el seu lloc. El segon pas seria l’acció col·lectiva en un moviment ciutadà progressista, senzill, pegat a la realitat i amb una saviesa efectiva que només s’aconsegueix amb el llenguatge de l’home del carrer.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
