És com una cançó que es repeteix una i altra vegada en el meu cap. Un bucle. Gairebé un malson. Suo només pel fet de recuperar aquella frase: «Mi nombre es Ángela, me van a matar», «Mi nombre es Ángela, me van a matar», «Mi nombre es Ángela, me van a matar». No sabeu com vaig patir per Ángela… Ana Torrent, més enllà dels clàssics literaris que va representar allà pels 70 quan era una nena –i guanyava premis–, no havia aparegut amb tanta força davant d’una càmera, i allà estava, lligada a una cadira, en el garatge d’un soterrani, esperant que la matessin a cops de puny mentre un desaprensiu que només pensava en el seu públic, ho filmava tot. «Mi nombre es Angela, me van a matar».
Ai.
Alejandro Amenábar és el pare d’aquesta cinta que és, cal destacar-ho, el seu primer llargmetratge. Com Spielberg, que la primera que va fer, la va clavar. Cop de mestre. A partir de Tesis, van ser moltíssimes els elogis, tant al seu director, a l’argument, a la conducció de la pel·lícula, als actors, que la història va haver de frenar-se mica en mica. D’aquesta cinta van sortir a la palestra del cinema espanyol noms com el del seu director, però també com el d’actors com Eduardo Noriega i Fele Martínez. Quina parella més ben parida. Hi havia química entre aquests dos amics-enemics, tanta com la que hi havia entre Martínez i Torrent, i entre Torrent i Noriega. Eren un trio. I amb Amenábar, una història d’amor. Coctelera a funcionar, i gran pel·lícula.
Semblava que després de Tesis, Noriega i Martínez serien ja com els ‘nois Amenábar’, una mena d’etiqueta ‘chica Almodóvar’, perquè els dos van tornar a protagonitzar una nova gran cinta del director espanyol just un any després: Abre los ojos. Finalment, el teatre, les inquietuds però especialment la fama d’Amenábar i la seva atracció cap als Estats Units va deixar els altres a terra. Hagués estat, qui sap, la gallina dels ous d’or.
Tesis estava al saló de casa meva en VHS. Això era com qui té un record de Mèxic, com una relíquia, com una mena de tótem allà exposat que deia molt de la meva família. Cinema pur, i lluny de les superproduccions nord-americanes. Al 1996, la indústria espanyola no era res, continuava navegant en aigües perdudes de les grans sales, i l’aposta per aquest cinema es limitava a cintes puntuals i sense grans pretensions. Tesis, per contra, va començar a trencar la dinàmica.
Amenábar era un director novell, ningú no el coneixia i va signar la meravella de l’any i segurament de la dècada dels 90. A partir d’aquí es va obrir la mà del ministeri de Cultura espanyol, dels productors, i de tot el mercat que –és just dir-ho– va obrir la Belle Epoque de Fernando Trueba que va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera el 1992. Però, què té Tesis per ser idolatrada?
Primer és una pel·lícula que es traslladava a un ambient jove, universitari, però ple de friquisme (en aquella època, qualsevol altre nom el qualificava), tractava el tema dels mitjans audiovisuals, un triangle d’amor que existia però que no existia, un noi guapo i atractiu com el Noriega que amagava un costat fosc, un estudiant rebel representat per Fele Martínez que mirava per la seva passió, i una Ángela a la que volien matar. Ana Torrent, amb aquella cara sosa, amb aquella mirada perduda, la boca mig oberta com si tothom li prengués el pèl, el seu nerviosisme, la seva por que eren les de l’espectador. Amenábar, Déu meu, què vas crear?
Doncs va crear. Una estudiant treballa en la seva tesis doctoral i vol tractar el cinema violent. Busca entre els companys i troba dos nois que en saben del tema, però que semblen no tenir ni idea. D’un, s’espera, potser per la seva estètica més rockera, més salvatge, un home solitari, el Chema… Però apareix Bosco, el xaval de bona família, el que sembla tenir la vida perfecta, però que té un rerefons sinistre.
És magnífica la relació de confidència entre Ángela i Chema. «Què cony se li pregunta a un assassí?». És que Chema no es calla res. «Si et vols posar catxonda, ves a un sex-shop, potser puguin ajudar-te», li respon quan ella només intenta saber si ell consumeix i té cinema violent. «Aquest noi, a més d’un pijo de merda, és un psicòpata i no hi ha res més a dir. Però no has vist com et mirava? Es mor de ganes per reventar-te el cap mentre et dóna pel cul!». Siusplau, no es perdin l’escena quan es queden a fosques. Magistral.
Però qui importa aquí, qui té el mànec de la història, és Bosco. El psicòpata que diu Chema. Serà o no serà un psicòpata? Haurà matat abans o no? És productor de cinema ultraviolent? És el guió, en veritat, qui ho deixa tot ben clar: la ploma d’Amenábar, la qualitat del que havia estat nomenat com el futur geni del cinema espanyol i europeu. «Bé, t’explico una mica el que farem», li diu a Àngela mentre està lligada a la cadira d’aquell garatge soterrani. «Primer et colpejaré al cap durant…» (pausa tenebrosa) «Una estona». I continua: «Quan perdis el coneixement deixo que et recuperis. Després et faré talls profunds en els braços i en les cames, després et mutilaré, però no sé encara el què. Aquestes coses les improviso sobre la marxa. Si per exemple et tallo una mà, puc posar-te-la sobre el cap, com si fos una diadema… Aquestes mariconades donen molt de joc». I així. Sí, ja sé, per als puristes, la resta del discurs és imperdible. Allà va: «Puc fer que et mengis la teva pròpia orella, fins i tot si m’ho ‘curro’, puc treure’t els budells sense que et moris. Acollona, eh? Ángela, mira’m … A què acollona? Quan estiguis a punt de morir, et pego un tret a la boca».
I ella mira a la càmera, i diu: «Mi nombre es Ángela, me van a matar». I no m’ho trec del cap.
