Hi ha un senyor molt simpàtic –jaja, quin fart de riure– i amb una infància que qui sap si traumàtica i/o desviada, de nom Stephen King, que un dia va decidir fer-se ric fent patir a la gent. Aquest nordamericà de tensa ploma ha escrit tantes novel·les de terror que no en farem aquí una llista –vostès les poden buscar al mateix temps que poden demanar Trankimazin a la farmàcia pels efectes secundaris. Només parlarem de l’adaptació cinematogràfica que se’n va fer de la seva Carrie, la primera novel·la d’aquest autor escrita el 1974. Sí, ja sé el que estan pensant: també podríem analitzar El Resplandor o Misery, obres literàries traslladades igualment a la gran pantalla, però es tracta de poder dormir aquesta nit, així que deixin que fem el que hem decidit, que és parlar d’una pel·li que és una escena. O una escena que és una pel·li. Ja veurem.
Amb Carrie en tenim prou per a l’insomni. Brian de Palma va agafar les regnes d’aquesta cinta que va passar al cinema just dos anys després de sortir a les llibreries. Dels gairebé dos milions de dòlars que va costar, se’n van recaptar 34, i encara avui, en donar-li al ‘play’ per visionar-la, molts tremolem com si fos la primera vegada que la veiem o com si, en un moment donat, sortís una mà del terra i ens agafés fort per recordar-nos que sempre serà entre nosaltres. Carrie, tan maca ella.
Veure Carrie és un exercici d’amor pel cinema. No té una altra explicació. I ho és perquè la por és el pitjor enemic de l’espectador que no la suporta, però que, per contra, sent la necessitat de viure en les seves pròpies carns la millor versió que s’ha fet d’una novel·la del rei del terror. Carrie no ens ofereix cops d’efecte sobtats amb què botem del sofà o que ens obligui a abraçar-nos al coixí que tenim al costat –quan no pegar un crit inesperat–, però sí ens manté en tensió durant els més de 90 minuts que dura la cinta. De Palma, de fet, beu de l’essència del cinema de suspens, que és per a ell –i per a tothom hauria de ser– Alfred Hitchcock, i això es nota en aquesta cinta que manté la tensió d’aquest gènere però amb els tocs innats d’una novel·la de por que aposta pels efectes sobrenaturals, com en aquest cas la telecinesi.
Sissi Spacek encarna la mirada dura de Carrie. És una jove absolutament preciosa, amb uns memorables ulls de mirada gatuna, uns llavis fins i una posada en escena de poca cosa, suau, gairebé vaporosa amb aquell cabell ros i llis que li cau als costats. Però tot contrasta amb la seva ira, que quan es desferma acaba sembrant la mort i la destrucció allà on s’ho proposa. Carrie es va donant compte del seu poder segons va avançant la pel·lícula i li van passant coses. Una bombeta de llum que esclata, un cendrer que vola, unes finestres que tanca… Tot això fa que la seva mare, Piper Laurie –l’actriu va rebre la seva segona nominació als Oscar; també va ser nominada Spacek pel seu paper en el film–, de base esquizofrènica i extremista religiosa, pensi que el dimoni ha envaït el cos de la seva filla i fins i tot intenti matar-la. Pobra boja.
De Palma signa una obra mestra amb l’escena del ball. I ja ho havíem dit, que l’escena és la pel·lícula com la pel·lícula és aquesta escena. En ella, ja els informo, tots moren. Carrie, la pobra Carrie, la telecinèsica Carrie, ha patit les humiliacions dels seus companys de classe, especialment de les noies, que es van riure d’ella quan va tenir la primera menstruació en plena dutxa després de fer esport a l’institut…
Veure aquella sang a Carrie li suposa un trauma. Primer, perquè no sap el que és això de la menstruació i es pensa que mor en veure’s tacada –l’extremisme religiós de la mare la porta a no explicar-li, a la nena que ja creix, els canvis del seu cos–, i segon perquè quan li diu a la seva mare, el fanatisme religiós d’aquesta fa que hi hagi un sentiment de culpabilitat en l’adolescent que la descol·loca.
Durant el ball, i després de l’acumulat de ràbia i dolor que té a sobre la jove, la maldat dels seus ‘companys’ inclou que li facin caure a sobre una galleda de sang de porc que la deixa tota tacada del vermell més esgarrifós. Imaginin vostès quan de sobte algun graciós li ha llançat aigua –aigua!– i això li ha suposat un fort ensurt… però ara sense aigua. Sang. De porc. Aquí la jove es transforma com ho faria qualsevol persona, però Carrie no és un ésser normal, sinó que té la força mental d’actuar sobre les coses… De Palma porta al màxim la tensió amb els plànols de la seva mirada fora de si, amb els cops d’efectes de l’incendi que provoca, i amb la doble visió que narra del que passa en la realitat i el que ella s’imagina, plena d’ira com és. Carrie és una ànima solitària i poc entesa i ho serà sempre, i la seva telecinesi li permet obtenir la revenja, però també la destrucció total del que era la seva vida, en construcció en aquell moment de la vida adolescent.
No esperem que Carrie sigui la seva pel·lícula preferida, com no esperem que ho sigui Misery, l’altra novel·la de King que va fer el salt a la pantalla amb una Kathy Bates impressionant, o El Resplandor, amb aquella batalla mental d’un Jack Nicholson per a l’eternitat, però sí creiem que tant la primera com les altres dues han de formar part d’una llista de cintes que han de ser part de la visió generalitzada.
Perquè, per molt que no ens vingui de gust patir por durant una hora i mitja –i fins i tot no li trobem el sentit a la idea, la qual cosa, si em permeten, comparteixo–, en aquesta vida s’ha de provar tot per saber la varietat que se’ns aporta, i no viure l’experiència de marxar a dormir amb els ulls de Carrie desorbitats clavats en la nostra ment és deixar de ser conscient de la força del cinema en el nostre món.
Així que vagin on hagin d’anar per aconseguir-la, i seguin al sofà. Amb una til·la. Lligats amb cordes si és necessari. I quan acabin de veure-la, no només sentiran un gran descans, sinó que, ningú sap per què, buscaran Misery i també El Resplandor. No se’n diu masoquisme. Se’n diu passió.
