«Em poden trucar avui, demà o d’aquí a tres anys. Mai se sap». Céline de Barros va néixer amb poliquistosi renal, una malaltia que fa que els ronyons i fetge deixin a poc a poc de funcionar. Amb només 10 anys va viure el seu primer trasplantament. Tres diàlisis i 17 anys després, torna a estar en llista d’espera per aconseguir un ronyó ja que, durant la pandèmia, va patir una infecció que li va causar la pèrdua de l’òrgan. Aquesta és només una de les històries de la desena de persones que pateixen el dur procés d’un trasplantament al país. «Jo sempre he sigut una persona que no s’ha volgut mostrar a la gent per por a ser jutjada, a no ser acceptada, però al final he decidit estimar-me a mi mateixa i he vist que no només m’han respectat, sinó que és una lluita que s’admira», explica De Barros.
En un acte per homenatjar i visibilitzar aquesta experiència que no tothom pot dir que ha viscut un cop a la vida, l’Associació de Trasplantats i Donants d’Andorra (Atida) va inaugurar ahir una exposició itinerant al museu Carmen Thyssen anomenada Històries de vida, on es mostra el patiment, la lluita, la força i el dolor de cada història personal. Aques El vicepresident de l’associació, Toni Gamero, informa que «actualment, a Andorra només es pot fer el trasplantament de medul·la i, realment, tenim un deute amb Espanya perquè ens han retornat la vida sense nosaltres donar res».
Carmen va donar-li el seu ronyó al seu marit, Víctor, després que fos la persona més compatible del seu entorn. «Em va costar molt acceptar, i ella va insistir molt», apunta Víctor. La donació en vida és més desconeguda, però existeix. «Si algú es troba amb el cas que vol donar, que sàpiga que pot continuar amb la seva vida després de fer-ho i, encara que la recuperació sigui dura, guanyes més del que acabes perdent», indica la donant. Acceptar i viure una malaltia es fa de diferents maneres, i la família també ho pateix, «a vegades inclús més que el mateix malalt», observa Gamero.
Una altra de les històries d’aquesta galeria és la de Seuzte Alejandra. «Vaig començar a ser diabètica amb el meu primer embaràs i, com a conseqüència, em va començar a infectar els dos ronyons fins que un em va deixar de funcionar i l’altre només treballava al 5%», expressa Alejandra. Després de passar dos cops per quiròfan, apunta que «va ser una experiència molt dura perquè tinc dues filles i quan arribava a casa de les diàlisis estava tan cansada que no podia fer res amb elles ni amb la família».
Actualment, no se sap quin és el nombre de persones que esperen aquesta segona oportunitat al país. En aquest sentit, la secretària d’Atida, Maria Jesús Martínez, assevera que «al Principat no estem fent res perquè no augmentin les llistes d’espera, i hem de començar a treballar amb això». Tanmateix, l’exposició ha rebut el suport del Govern i del Col·legi Oficial d’Infermeres, que és un dels principals patrocinadors.
Per acabar, l’autora de la galeria ha estat Chiqui Novas i l’exposició es podrà visitar fins al 3 de juliol al museu Thyssen. Després, anirà rotant per les diferents parròquies.
