Fa molt temps que es demanen eleccions anticipades i quan aquestes arriben sempre trobem altres motius de queixa. No és que mai plogui al gust de tots, sinó que sempre estem a disgust amb tot. La preocupació ara es troba en qui és qui davant de cada grup polític i en les travesses que es poden fer. Tenim dos partits definits. I alguns altres, afegiria, que sortiran no únicament de la vida parroquialista, sinó fins i tot nacional. Tres llistes poden aparèixer en el millor moment. Caldrà afegir aquest altre projecte d’ApC i qui el liderarà. Ja se sap que en política electoral i més a casa nostra tot tipus d’aliances és possible. Però es dóna el cas que algunes d’elles són impossibles a nivell socialdemòcrata i no estan ben vistes en el nou centre que s’està gestant. Això pot provocar alguna altra novetat.

Personalment no crec en salvadors de la pàtria, surtin d’on vulguin, sinó en la eina honesta dels polítics que tenen com a ideal únic el benestar de tota la ciutadania. No ho tindran massa fàcil perquè aquesta crisi ha tingut l’obscenitat de mostrar, amb més descaradura que mai, allò que la pudor, per regla general, evita ensenyar. A hores d’ara i després d’aquesta inacabada legislatura ha quedat amb més força quer mai l’evidencia de la importància del poder polític enfront del poder econòmic. A les properes eleccions aquesta lluita es veurà amb més claredat que en cap altra ocasió. Per això els ciutadans han de saber estar amb els ulls ben oberts. Una política que doni valor a l’interès general és l’únic empara que tenen els ciutadans davant la voracitat dels poderosos, que la crisi exhibeix sense cap tipus de disfressa. Ens trobem, per tant, davant una fase excepcional de canvi, en la que fa falta el consens, però no com una repetició com si fos la cançó de l’estiu, sinó com una necessitat peremptòria. Això vol dir que el futur esta en les mans de qui vulgui trobar la capacitat d’unir, molt més que la gosadia d’enfrontar.

Periodista

Per a més informació consulti l’edició en paper.