- Noya… alliberant un corder? Ja de petit era «amic dels animals i la natura». Foto: EL PERIÒDIC
Periodista. Per poder llegir més amb un pressupost més aviat limitat, comprava un llibre a la llibreria, el llegia a la nit i l’endemà el tornava dient que aquell ja el tenia.
–¿Bon nen o més aviat trapella?
–¡Bon nen! Em portava molt bé a tot arreu, a casa i a l’escola.
–¿Alguna anècdota memorable? ¿Algun plat trencat?
–Més que trencar un plat, el que vaig fer així una mica més fort va ser una vegada que estava de vacances en un poble i vaig obrir el lloc on hi havia tot de porcs tancats i els porcs es van escampar per tot el poble. Em feia pena que hi haguessin animals tancats i, en un acte de bona voluntat, o de rebel·lia, vaig decidir alliberar-los. Ja tens a tota la gent perseguint els porcs per tot el poble. És l’anècdota més significativa de la meva infància i, possiblement, l’única trapelleria destacable…
–I en el fons era amb bona intenció.
–I abans que sortissin tots aquests grups de pressió que lluiten contra el maltractament animal. Vaig ser un precursor, a la seva època.
–¿A quin poble va ser això?
–Això va ser a un poble de la província de Castelló que es diu Torreblanca.
–¿A què li agradava jugar?
–No era un nen massa de jugar. M’agradava jugar a indis i vaquers, però amb aquells forts que hi havia a l’època. Vaig intentar practicar, amb més voluntat que encert, alguns dels trucs de la Magia Borras, però no tenia vocació de David Copperfield… I també m’agradava jugar a algun futbolín petit. No era massa de jocs.
–Li agradava més llegir.
–Sí, i tant.
–¿Algun llibre que el marqués? O potser més d’un…
–Fins a una certa edat, abans de l’adolescència, llegia llibres infantils: els de Salgari, Guillermo el travieso, els llibres de l’Enid Blyton… A partir dels 14 o 15, vaig començar a llegir un altre tipus de literatura. Un que em va marcar molt a l’adolescència ver el Señas de identidad, del Juan Goytisolo. També les memòries de Rafael Alberti i L’Étranger d’Albert Camus. Però això ja amb una mica més d’edat, amb 16 o 17 anys.
–De petit, el van obligar a ser dretà.
–Això va ser la meva àvia. En aquella època s’havia d’escriure i fer-ho tot amb la dreta. La solució era lligar-te la mà esquerra a una cadira i obligar-te a fer les coses amb la mà dreta. Crec que a més d’un li han provocat trastorns i trasbalsos, i feina per a psicòlegs i psiquiatres. Jo crec que encara he sortit prou bé…
–Ho canalitza escrivint.
–Sí, els traumes d’infància els reflecteixo ara en articles…
–A l’escola treia bones notes.
–Sí, perquè tenia una virtut –o potser un defecte– que és que tenia molt bona memòria. Amb un quart d’hora o vint minuts podia estudiar el que els altres trigaven una o dues hores a memoritzar. Per això treia molt bones notes. El que passa és que potser no era el millor mètode d’aprenentatge, el de fer colzes i aprendre de memòria.
–¿De quan li ve, la vocació de periodista?
–Des de molt petit. A casa explicaven que, amb un colador de cuina, ja retransmetia esdeveniments esportius. Ho vaig tenir clar molt aviat.
–Periodista esportiu.
–M’agradaven molt els esports, sí. Amb el temps, però, m’he desconnectat molt. Ara és un esport més de màrqueting, de patrocini… de dopatges! El meu esport, el de la meva infància, era potser un esport més pur, més noble, més amateur. Potser s’ha professionalitzat massa.
–¿Similituds entre l’esport i la política?
–La política, en certa manera, també és una competició. Quan hi ha unes eleccions, hi ha guanyadors i perdedors. Com en l’esport.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
