Un dels tòpics que més detesto sobre els viatges i els viatgers és aquell que diu que a Anglaterra és impossible menjar bé. És cert que per a un turista poc experimentat és difícil trobar un lloc on menjar bé a Londres, però no més difícil del que ho seria a Barcelona o a París. Els que diuen que a Londres no s’hi menja bé no han tastat el toad in the hole d’algun pub d’Islington, no saben res del cottage pie que fan a Shoreditch, no han pres el cream tea a Kensington o no han devorat aquells exòtics sandvitxos de pollastre fred amb mango, curry i panses a Kew Gardens o el cheese cake de Borough Market.
En tot això estava jo pensant diumenge passat al migdia, mentre menjava un soprenentment decent fish and chips a la gespa de la platja de Brighton quan vaig veure passar en Càndid pel passeig. Anava acompanyat de dues noies: una vienesa de proporcions portentoses, gairebé tan alta com ell i molt més enginyosa, i una catalana amb un aire deliciosament sixties i un cap ple de creativitat contemporània. Em va recriminar que estigués «menjant com un turista qualsevol» i em va convidar a acompanyar-los a la terrassa d’un restaurant situat allà on els estrets carrerons del Brighton antic s’obren damunt la platja.
«Càndid, és que ni tan sols una setmana de vacances em puc lliurar de tu. Vinc a Anglaterra i t’hi acabo trobant», vaig dir-li un cop ja estàvem asseguts i ja havíem demanat. «Perdona, però et recordo que sóc jo qui té la nacionalitat britànica», va respondre ell, «en tot cas ets tu qui m’ha seguit a mi fins aquí. A més, jo sóc al UK per afers polítics». «Oh, no!», vaig exclamar, «no m’expliquis ara una altra teoria de la conspiració com la de fa una setmana». «No té res a veure amb una conspiració», va dir en Càndid, «és una cosa molt més mundana: ¿no has sentit a parlar de l’alternative vote referendum del 5 de maig». Vaig dir-li que sí, que alguna cosa havia llegit a l’Independent feia un parell de dies.
«Tot un conservador com tu farà campanya pel no, suposo, les tradicions són les tradicions…», vaig observar. «De cap manera», va dir en Càndid, «els liberal demòcrates fem campanya pel sí, però això no té res a veure amb política de partit, va més enllà. I precisament és la meva vessant conservadora la que em fa fer campanya activa pel sí, perquè les tradicions s’han d’anar actualitzant; allò que diferencia un conservador d’una persona de dretes és que el conservador vol que les coses canviïn perquè pervisquin, les persones de dretes prefereixen deixar que les coses es podreixin abans d’acceptar que han de canviar».
En Càndid em mirava satisfet, certament l’speech li havia quedat molt bé. «A més, crec que els andorrans haurien d’estar molt pendents d’aquestes noves tendències en sistemes electorals», va continuar, «perquè corren el risc que el seu s’acabi podrint». «Però si el van canviar fa només 18 anys», vaig protestar. «Sí, però no l’havien canviat substancialment durant més de 500 anys», va respondre en Càndid, «i per tant el 1993 van introduir els canvis que haurien d’haver introduït al segle XIX. El que jo proposo és que importin el sistema britànic; no el que ha imperat fins ara, sinó el que imperarà a partir del 5 de maig si guanyem el referèndum».
«Càndid, deixa de voler britanitzar el món», vaig dir-li, «és quixotesc i, a més, no té sentit». «Jo no defenso el sistema britànic per ser britànic, sinó perquè és el millor», va pontificar en Càndid, «a més, suposo que et servirà que una persona de seny contrastat com el Sr Òscar Ribas també advoqui per importar a Andorra el sistema de les constituencies de UK».
«Es tractaria de dividir el país en 28 circumscripcions electorals unipersonals –posats a reformar, millor deixem-ho en 29, així evitem bloquejos, però això és un minor matter. D’aquesta manera, cada elector sap perfectament quin conseller general el representa al Consell; i com que el conseller es deu a parts iguals al seu partit i a la seva circumscripció, no impera la tediosa disciplina de vot dels grups parlamentaris. Si aquest sistema hagués regit a l’anterior legislatura probablement ara ja tindríem la reducció a 15 anys de la nacionalitat i la llei de l’IVA aprovades».
«I si el sistema és tan bo, ¿per què ara alguns el volen canviar?», vaig preguntar-li. «Perquè deixa sense representació les minories, i això tampoc no és bo», va dir en Càndid, «això ens passa als libdem tot sovint: tenim més d’una quarta part dels vots, però els nostres diputats no arriben a ser ni el 10% de la Cambra dels Comuns, perquè rarament un candidat libdem guanya en una circumscripció, tot i que sovint queda segon, darrera el conservador o el laborista de torn.
L’alternative vote manté el principi de les constituencies unipersonals, però els electors no voten només un candidat, sinó un ordre de preferències, amb un 1, un 2 o un 3. Si cap candidat obté el 50% de números 1, s’assignen els números 2 del candidat amb menys vots, i així successivament fins que algú arriba al 50%. Això permet que el sistema sigui més proporcional i que partits com els LibDem o els Verds tinguin més oportunitats de tenir representació, a la vegada que deixa fora els partits extremistes que generen més rebuig, com el British National Party».
«Càndid, a Andorra no tenim partits xenòfobs», vaig observar, «a més, ¿per què no anar a un sistema proporcional pur». «Sobre els partits xenòfobs a Andorra, jo no posaria la mà al foc», va respondre en Càndid, «i un sistema proporcional pur en un país tan ferotgement individualista i personalista com Andorra tindria com a resultat un Consell General repartit entre 15 o 20 partits sense diferències ideològiques substancials entre ells».
Per a més informació consulti l’edició en paper.
