Uns nens, davant meu, juguen a fer bombolles de sabó. Uns metres més enllà, uns altres fan volar un estel, que puja i baixa sota les ordres inestables d’un vent que canvia d’orientació a cada moment. Les bombolles es destrossen en segons. Això em fa pensar en la fugacitat del temps, quan no es tenen massa coses a què dedicar l’oci. En moments d’esbarjo busco algun motiu que faci possible un nou descobriment. Pot ser un pensament, també un projecte, un record o, simplement, contemplar els jocs dels infants. No tot ha de ser important a la vida i aquesta es bella si saben gaudir-ne de cada instant. Vacances, cap de setmana, temps d’estiu i de fer allò que no es produeix al llarg de l’any. Descobrint allò que no ha estat descobert i que pot servir per omplir un buit instantani.
El present és sempre una fàbrica de fum que, de la mateixa manera que es produeix, és desfà. Alguns només fan que fabricar fum, i les seves paraules sonen a closques de nous buides. Altres repeteixen el mateix missatge, perquè tenen sempre els mateixos fums. És com la gota d’aigua que cau d’una aixeta mal tancada. Pot semblar que totes són iguals i, en canvi, totes són diferents. Es més, penso que tenen fins i tot un so diferent de monotonia sense ritme. Un degoteig amb finalitat clara pot ser el camí per fer realitat un projecte. Un degoteig indefinit i sense cap motivació última no és altra cosa que una repetició permanent d’un missatge buit que es difumina com el fum, puja i baixa com les estels o es desfà com les bombolles dels nens que tinc al meu costat. Bombolles pròpies de sabó amb un cos propi que dura el que dura, perquè tenen vida. Bombolles de fraseologia política que exploten abans que en sentim la pronunciació.
La història es un seguit de bombolles. Unes de revolucionàries, altres de dictadures, unes terceres de mandat del proletariat. Les causes desapareixen, però les conseqüències sempre es perllonguen i de vegades indefinidament. El que desapareix deixa trossos a terra de la seva existència. M’agraden les bombolles, també el navegar en el vent dels estels, gaudeixo en contemplar com el sol avança cremant núvols –magnífic Serrat–, però sobretot el que em fascina no és l’absència de les hores, sinó l’espai de temps entre la curta durada d’un cop d’aire o la fabricació d’una bombolla. que llueix blava il.luminada pel sol. No suporto en canvi, allò que cau a trossos simplement perquè no se li ha donat una fortalesa mínima perquè perduri.
Periodista. redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
