- Foto: TONY LARA
Conta una anècdota (tot i semblar més acudit que no pas anècdota) que el dia de l’enterrament de qui va ser bisbe de La Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra entre 1907 i 1919, el valencià Joan Benlloch i Vivó (1864-1926), l’autoritat de l’Església que oficiava el funeral es va referir al pas «a millor vida» del gran modernitzador del nostre país, a la qual cosa un dels preveres o diaques o persona de confiança propera a l’altar no s’està de dir «¿millor encara?». Podem observar aquesta dada des del punt de vista material, i recórrer al famós tòpic de la riquesa eclesiàstica o de la dolce vita en determinats nivells de la jerarquia, però també tenim l’oportunitat d’analitzar-la des d’una altre vessant: bo i referint-nos a la «millor vida» de l’esperit, al «cel» d’un home que va guanyar-se, no debades, el qualificatiu de «bisbe pacificador», i que va escometre algunes tasques importantíssimes de desenvolupament, tant per a la vida material del país, com per a l’espiritual. De les primeres, cal esmentar la famosa carretera que uní la frontera amb Espanya i Andorra, entre moltes altres coses; de les segones, algunes mesures d’evangelització en el marc més ampli de la seva diòcesi i, en aspectes estrictament andorrans, la proclamació de Nostra Senyora de Meritxell com a patrona del Principat, i l’escriptura de la lletra del que anava a ser l’himne nacional d’Andorra.
Encara que hi ha publicades diverses obres i cartes pastorals de Benlloch i Vivó, jo no conec ni cap poemari ni tan sols cap poema a banda de la lletra de l’himne d’Andorra, però possiblement n’hi haurà, en revistes o butlletins que haurien de buidar-se, o en manuscrits en algun arxiu dels llocs on el valencià tingué responsabilitats eclesiàstiques (La Seu d’Urgell, Segòvia, Solsona, Burgos…). De fet, era un admirador de la poesia del també valencià Teodor Llorente (1836-1911); va ser acompanyat durant la seva gira hispanoamericana pel prevere, historiador i poeta aragonès José de Calasanz Rabaza (1868-1933), qui, a més a més, va publicar la seva biografia quan encara era el nostre copríncep; i va seguir l’edició de goigs a terres urgel·litanes.
Ara bé, ¿és la lletra d’un himne part de la literatura d’una llengua o d’un país? ¿Tenim dret a analitzar-lo o és un gènere tan particular, únic i «elitista» que s’escapa a possibles explicacions perquè el seu abast és metafísic? Doncs, al meu parer, de tot un poc. Els himnes són creats per a moure emocions col·lectives, i ningú no s’ha preocupat mai de l’excel·lència literària a l’hora de dir Allons enfants de la patrie, Deutschland, Deutschland über alles, Fratelli d’Italia o qualsevol altra lletra del món. Ocorre el mateix amb l’andorrà. No pretén ser una poesia superba, però sintetitza els referents que encara avui es consideren lligats de manera essencial a Andorra: el llegendari pas de l’emperador Carlemany, la fundació del país vinculada amb el cristianisme, la Mare de Déu de Meritxell com a mare dels andorrans, la neutralitat política, la institució del coprincipat i la llibertat. Fer una anàlisi pregona potser ens portaria a un atzucac, o a deduccions massa refinades. Benlloch i Vivó sabé copsar –i transmetre–, en un grapat de versos, la part per a molts innegociable d’allò que podríem anomenar «andorranitat».
Joan Benlloch i Vivó fou un bisbe i copríncep valorat i estimat pel seu poble, malgrat algunes polèmiques esdevingudes durant la seva experiència andorrana. Prova d’això, al llarg del temps, no és a soles donar el seu nom a una plaça, erigir-li una estàtua o correspondre-li l’autoria de l’himne, sinó també algunes mostres líriques testimoni del seu ressò a Andorra durant la seva vida; per exemple, el poema del malaguanyat prevere i poeta lauredià Armengol Duró i Moles (1890-1914) titulat Andorra al seu príncep Benlloch, on aquest és nomenat «sol», «gran», «gran Senyor», «gegant» i «benefactor», en una sèries de versos que lloen la seva poderosa presència i recalquen el seu paper com a modernitzador: «Gegant que on branda – la seua crossa / parteix com brossa –los penyalars / i arrana cingles – i aplana serres / i en llurs desferres – nos obre pas».
Joan Benlloch i Vivó pertany per dret propi a la història de la poesia andorrana, però sobretot, i més fonamental, a la història general del país, fins al punt de convertir la seva tasca merament literària, en un apunt… però de quina transcendència!
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
