Crec que va ser el 2004 quan el prestigiós científic Stephen Hawking manifestava que la seva teoria dels forats negres estava equivocada i plantejava una nova tesi basada en les seves últimes experiències. Quan tocava ho vaig comentar i ara vull agafar aquest exemple per reincidir en un tema molt afí a tots nosaltres: rectificar en cas d’equivocació. Tenim una mentalitat fonamentalista, dins de casa nostra, en la qual no acceptem les idees que no siguin les nostres. El que encara és pitjor, tampoc sabem reconèixer els nostres errors. El resultat és que tots ens movem en un camp del qual no en sortim mai i que sempre repetim.
Si una qüestió és més creïble que les altres és la capacitat de la ciència per plantejar les coses davant d’altres camps –filosofia, sociologia, economia, humanisme– en què les diferències sempre són possibles. La ciència avança corregint-se contínuament a si mateixa, falsejant les seves hipòtesis, administrant els seus propis errors i considerant que un seguiment que ha sortit malament no és un fracàs, sinó que és tan vàlid com un experiment que ha sortit bé perquè demostra que el camí que s’està recorrent és equivocat i que s’ha de corregir o fins i tot començar de nou des del principi.
Aquest exemple de la ciència no se segueix en altres sectors. No som capaços de reconèixer els errors i el que encara és més important, corregir allò que es demostra que no està bé. Aquesta manera de pensar hauria de trencar amb el monolitime, però no ho fa. Per què? Simplement perquè tots portem un déu dins nostre que ens ho impedeix.
Si els savis universalment reconeguts són capaços de variar la seva executòria, se’ns fa difícil el fet de pensar que no ho puguem fer nosaltres, que som infinitament més limitats. Amb una variació de fulls de ruta, el camí sempre seria més obert i alhora més fàcil. A més, no perdríem el temps de manera llastimosa, tal com passa ara.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
