- Escoda, en una escapada a Cotlliure per portar flors a la tomba de Machado Foto: EL PERIÒDIC
Presidenta dels Verds d’Andorra. El compromís polític li ve de família: a casa seva, van brindar amb xampany la mort de Franco.
–¿Bona nena o trapella?
–Trapella… A casa érem sis germans i érem tots una mica anàrquics. Miràvem a veure qui la feia més grossa. Jo era la més gran i, per tant, era una qüestió d’autoritat…
–¿En recorda alguna que fos especialment grossa?
–La veritat és que unes quantes… Una vegada –però aquí jo em vaig inhibir– la meva germana va tallar el cabell als més petits. Jo només m’ho mirava… I donava instruccions! Però jo no vaig fer res… Un joc amb el que ens ho passàvem molt bé era agafar un radiador elèctric i fer el cavall. No, no… La veritat és que érem molt bèsties… Un dia que els pares havien marxat, vam decidir mullar amb oli els mitjons per tirar-nos descalços i que rellisquessin més.
–I relliscaven més, és clar.
–Sí, però quan van arribar els nostres pares es van trobar amb tot el terra tacat d’oli. Van tenir una feinada.
–Amb tanta colla, ¿com s’organitzaven, per exemple, el dia de Nadal?
–Per Nadal sempre hem treballat i llavors el que fèiem era celebrar la Nit de Nadal. El 24 a la nit és la data en què encara ens trobem tota la família: fem cagar el Tronc i muntem una mica tot el show amb els nens. Ens ajuntem uns 25, 26…
–¿Com es portava a l’escola? Ara que ja sabem que a casa era més aviat trapella…
–A l’escola era la típica gamberra, però que cau simpàtica. Com que per una altra part estudiava i treia bones notes, crec que m’ho perdonaven.
–¿Era xerraire? Perquè començo a pensar que és una característica de tots els polítics quan eren petits…
–Sí, xerrava.
–¿Li havien hagut de cridar l’atenció?
–Alguna vegada… A veure, era xerrarie, però com tots els nens. Encara avui, quan vaig a alguna reunió a l’escola, com a mare, i em diuen «és que són molt xerraires, en aquesta classe», jo penso: «Si és que són nens!».
–¿Jocs preferits?
–La pele-íiiiiiiiii-lla! És a dir, jugàvem a barallar-nos. Jugàvem a la terrassa del Cosmos (Escaldes-Engordany). Si vas a la plaça, t’adones que tot el que fèiem avui està prohibit: jugar a pilota, anar amb bicicleta…
–¿Algun conte o algun llibre que la marqués de petita?
–És que me’ls tragava tots quan era petita…
–¿Llegia molt?
–Molt. Vaig començar a llegir molt aviat. Vaig pujar aquí als quatre anys i a baix, a Espanya, no hi havia les maternals ni res d’això. Llavors anava a una escola, a una classe normal on aprenies a llegir i aquestes coses. Tot el que agafava era capaç de llegir-m’ho. Recordo que, quan tenia deu anys, el meu pare em va dir que ja n’hi havia prou de El club de los cinco i coses així, i em va deixar Així es va forjar l’acer, d’un autor rus (Nicolai Ostrovsky). Va suposar el pas del llibre infantil a llibres més seriosos.
–¿Així li va agafar la passió pel rus?
–No! El que passa és que a casa hem tingut una educació molt compromesa. Jo vaig venir aquí amb quatre anys perquè el meu pare, que era militant del PSUC, es va haver de refugiar. Amb deu anys, ja havia estat a Mauthausen de visita. Ens escapàvem a Cotlliure i li portàvem flors a la tomba de Machado. O quan es va morir Franco, vam brindar amb xampany. Estudiar rus ho he fet de gran i va ser per motius laborals.
–¿Un grup de música?
–Amb els meus pares, La Trinca i després, d’adolescent, Queen, Genesis, Supertramp…
–Si tornés a ser petita…
–No canviaria res. Sóc molt feliç amb la vida que vaig portar: la família ideal, el lloc ideal.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
