- Foto: EL PERIÒDIC
Arquitecte. Amb un tarannà calmat i reposat –la processó va per dins–, reconeix que escull els camins inexplorats, encara que siguin més llargs.
–¿Bon nen o més aviat trapella?
–Era molt bon nen. Sóc el tercer: tinc dos germans amb els que em porto cinc i deu anys. Suposo que el primer fa les seves coses, el segon encara més per destacar-se i el tercer és qui ha de posar pau.
–Era el mediador. ¿Només a casa o també a fora?
–A tot arreu. Era molt seriós. Escoltava i també aconsellava.
–¿Alguna anècdota destacable?
–L’únic així una mica greu, del que recordo, és d’un dia que estàvem jugant amb els amics a matar pins, amb les espases…
–¿¡Pins!?
–Sí, els pins eren els contraris i els anàvem a matar.
–Una imatge una mica quixotesca…
–Sóc d’Ivars d’Urgell i de més petit passava els estius allà. Aquell dia, després d’haver matat el rei, em vaig entrampussar. Portava dues espases, una a la mà i l’altra a la cintura, que en realitat eren dos pals, i quan vaig caure me’n vaig clavar un al paladar.
–¡Quin mal! M’ha fet gràcia, això de matar pins.
–Mataves el que podies. Llavors érem de jugar al carrer, molt més que no pas ara. Anaves a Santa Coloma, a la tardor, i hi havia tantes fulles que t’hi podies tirar. Ha canviat tot. A mi les anècdotes que m’han xocat més no són pròpies… He conegut gent, tant a Ivars d’Urgell com a Andorra, que semblaven d’una altra època… ¡I no ho eren! Al Pla d’Urgell hi havia gent que anava amb carros per la carretera i cantant. No estem parlant del segle XIX, estem parlant de fa 40 o 50 anys. La gent que treia les cadires al carrer… Això en alguns pobles encara ho veus. Es vivia d’una altra manera, i això s’ha perdut. Estic content d’haver-ho vist. Si anaves a casa dels amics, et treien el berenar. O la matança del porc…
–Que ara s’intenta recuperar…
–Però no és el mateix. No són el mateix ni els estris ni l’entorn ni res. Ara tot és més sofisticat. S’ha perdut això, però s’ha guanyat amb altres coses. No és que els temps passats siguin millors… També és cert que hi ha cicles.
–¿Llavors creu que es recuperarà aquest contacte més proper amb els veïns, amb l’entorn?
–Penso que sí, que s’hi tornarà. Abans no hi havia tantes opcions. Ara pots anar de festa a qualsevol lloc, sortir dos o tres cops per setmana… A Andorra, a més, som una societat que és com una olla barrejada, com l’escudella o com la vianda de Canillo: hi ha tots els ingredients, ben diversos, però encara està en cocció. Ningú no s’ha de posar nerviós, però el que sí que demanaria als cuiners és que hi sàpiguen donar el punt de sal.
–¿Qui són els cuiners? ¿Els nostres governants?
–Tots. Els polítics, però també els agents socials, els dinamitzadors culturals… El més important és que no ens desesperem, que tot té els seus temps. És com el pèndol de Foucault. Hem d’estar preparats per baixar quan estem a dalt i per tornar a pujar quan estem a baix. I tenir present que tots tenim una dimensió individual i una altra de col·lectiva i que, a aquesta dimensió col·lectiva, al país, també li hem de dedicar un temps i uns esforços.
–Tornant a la infància… ¿Aquesta manera de ser, de no mirar-se només el melic, li ve de sempre?
–M’imagino que és part del meu caràcter.
–¿Era bon estudiant?
–Sí, però no tant perquè fos intel·ligent, sinó perquè era treballador. Necessitava tenir-ho tot preparat i entrava als exàmens que encara estava repassant i assegurant-me que no m’havia quedat cap dubte.
–Sent arquitecte, ¿li agradaven els jocs de construcció?
–No va ser fins a tercer de carrera –que comences amb els projectes– que vaig veure clar què estava fent.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
