Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
- Foto: EL PERIÒDIC
Genocidi, parricidi, homicidi, magnicidi… són paraules que apareixen al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Tanmateix, no cal que hi cerquin liberticidi ni liberticida; no hi són. I és una llàstima, perquè haurem de fer servir aquests dos barbarismes per tal de denominar el que succeeix a Tunísia des que els islamistes han esdevingut els amos del país. Retall de l’autonomia universitària, impunitat de l’encalçament… Hi ha una escalada absoluta en la gradual pèrdua de llibertats que viu aquest país del nord d’Àfrica, i de com la vida quotidiana és cada dia més difícil per a qui vol pensar per si mateix, sense dictats religiosos o de qualsevol altra mena. Evidentment, n’hi ha, de veus que s’hi oposen, a la islamització de Tunísia: homes i dones que es neguen a perdre les espurnes de llibertat que albiraren amb la caiguda de la dictadura de Ben Ali. I ho fan des del terreny blocaire, o polític o, com la intelel·lectual Amel Grami, purament de la cultura. Aquestes veus no acostumen a ser exposades per la intel·ligentsia europea. Es tracta, en molts casos, de dones musulmanes, però pregonament laiques, sense vels, respectuoses amb altres religions, desitjoses d’un país on imperi la llibertat i no l’atavisme religiós que esclavitza les persones.
Amel Grami és una intel·lectual i assagista tunisiana, professora a la Universitat de la Manouba del seu país, amb articles i llibres publicats en àrab, francès, anglès i italià. S’ha dedicat de més a més a aspectes que poden ser compromesos si s’enfoquen des d’una nació de majoritària cultura islàmica com és la seva: La qüestió de l’apostasia en el pensament islàmic (1996), ¿Llibertat religiosa en l’islam? (1997) o els diversos textos sobre estudis de gènere: El plaer femení (1997), Deconstrucció de la masculinitat en la cultura àrab (2007), Seducció femenina, seducció masculina (en premsa)… La versió original de la majoria d’aquests títols és en llengua àrab, i només després han conegut diverses traduccions, és a dir, pertanyen al pensament lliure que es dóna en aquests països riberencs de la Mediterrània i que sovint se’ns oculta perquè no ofereixen la imatge exòtica que a Europa pensem que es deu relacionar amb allò «àrab» i allò «musulmà». Proporcionen una via il·lustrada i cosmopolita sense per això haver de renunciar a una religió, però, és evident, sense supeditar tots els aspectes de l’existència a interpretacions buides de contingut o d’un atavisme malaltís.
Però Amel Grami no només es queda en el terreny de les idees, en la defensa de la dona i dels seus drets per damunt de qualsevol «gran relat» que pretengui reduir més de la meitat de la població al paper d’esclaves sexuals i hostesses de família. Els recents esdeveniments al seu país han convertit Amel Grami en un grau més alt d’allò que als benestants països d’Europa entenem per «intel·lectual compromesa», sobretot perquè s’hi juga prou més que el prestigi i la coherència; potser la vida, o si més no una vida digna. L’emancipació de la dona pot tenir una història relativament llarga al món occidental, però als països àrabs tampoc no acaba de néixer; de fet, Doria Shafik (1908-1975) és el nom de referència quant a la introducció dels drets de les dones en l’agenda política d’un incipient Estat egipci, en les primeries de la dècada dels 50 del segle passat. Des d’aleshores, la situació del gènere femení no ha estat gaire millor en aquesta zona, i fins i tot podríem dir que ha anat a pitjor si ens posem a comparar fotografies de les facultats egípcies o líbies de mitjan segle XX i d’ara. De fet, i malgrat una visualització sense rigorismes, només a Tunísia es va abolir la poligàmia i es va prohibir l’ús del vel a les dependències oficials. Aquestes dues fites que consolidaven aquest país dins dels més avançats dels majoritàriament musulmans pel que fa a una certa reconeixença de la igualtat de les dones, són a hores d’ara atacades pels nous mandataris, i sobretot pel sector més reaccionari, el salafista, que també desitjaria, entre d’altres bondats, la introducció de l’ablació del clítoris.
Lluitar contra el silenci és difícil; i és més ardu encara si s’hi té la legitimitat, però aquesta és menystinguda pels poders polítics, econòmics o intel·lectuals. Amel Grami ho continua fent, i en llengua àrab, demostrant que el testimoni és viu, i que una revolució no pot deixar a banda les dones. Almenys les del nord d’Àfrica ens han deixat un missatge ben clar als occidentals: o la revolta es fa per les dones, o acaba girant-se en contra d’elles. Tunísia viu al llindar del futur.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
