Recomano el llibre Elogio de la diversidad, de Ramin Jahanbegloo, per les coses importants que expressa i podrien ser molt vàlides per a tots nosaltres en els moments actuals. Per exemple, la cita: “Un país que vol ser considerat apte per a la democràcia ha de tornar-se apte precisament a través de la democràcia”. Bella manera d’invertir molts dels conceptes que sentim i llegim a casa nostra. A la frase recordada hi afegiria la d’Amartya Sen quan manifesta que “cap crítica pot viure si intenta ser exclusiva”. És un magnífic veredicte de tot el que ens passa. Ja que no es troben a dins seria bo buscar una solució a fora i adaptar-la a les nostres necesitats.

Buscar i trobar valors transnacionals susceptibles de ser compartits sense coercions ni opressions. És el que no passa i així ens van les coses. Tots mantenim un col.loqui amb nosaltres mateixos en no escoltar la resta. Cal dir que els altres tambè ens dediquen paraules molt elogioses si es diguessin en el sentit exacte que estan reflectides en el diccionari i no com a burla de l’ignorant davant de l’il.lustrat. Ja m’agradaria ser filòsof, però en tot cas sóc un aficionat en la primera de les clases. Voldria ser mestre, pero no tinc capacitats per exercir-ne.

En canvi, despectivament et volen insultar –no tots ho poden fer amb eficàcia–, menyspreant les idees o bé les opinions que puguis donar a conèixer. El resultat d’aquest xoc entre intolerància i diàleg decideix el nostre destí, que, naturalment, és molt pobre. ¿Quina n’és la causa? La resposta estaria en arribar a saber quan pesen les pedres que ens carreguem –o ens carreguen– a l’esquena, sense cap ajut de ningú.

Les responsabilitats pesen. I més encara si no es busca l’ajuda exterior que de ben segur arribaria si es plantegés tal com cal. Però no és així. Per això el discurs diari és la presentació d’un món tancat de preteses certeses i no un món infinit d’interrogants. Què hi farem, si ningú vol canviar.

Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com