- Foto: EL PERIÒDIC
Escriptora. És de la ciutat russa d’Ekaterinburg, però els records més vius que té són de l’entorn rural de Vell Pixminsk.
–¿Era bona nena o més aviat trapella?
–La meva mare diu que bona nena. Suposo que això també depèn del moment i, a Rússia, en aquella època, el concepte de «nen trapella» era una mica dràstic. Hauria estat un nen absolutament insuportable i , home, aquest no era el meu cas: a mi m’estimaven…
–Vaja, que la consideració de trapella depèn del grau de tolerància.
–[Riu] El que està clar és que a la meva família els semblava molt bona nena.
–¿Recorda alguna anècdota?
–Jo era una nena de ciutat, però durant uns mesos vivia al poble amb la meva àvia. Fins als sis anys, que és quan vaig començar a anar a l’escola, m’hi estava nou mesos a l’any i, a partir dels sis anys, els tres mesos de les vacances d’estiu. El que més recordo –no sé per què– és el poble i les anècdotes d’infància són totes amb animals de granja. Teníem porcs i una cosa que recordo –i n’hi ha fotos– és com intentava fer-ne un poni, del porc. Els porcs són uns animals molt llestos i, clar, no es deixaven. A les fotos de petita sempre surto en un posat d’allò més rústic: hi ha els porcs prenent el sol, els pollastres rondant per allà i jo, gratant la panxa a un porc.
–¿I a la ciutat?
–Els pares em feien moltes festes.
–¿En dates assenyalades?
–Sí, festes d’aniversari, per Nadal… Però crec que, a més a més, organitzaven altres festes en ocasions més o menys assenyalades. Ells, en aquell moment, quan jo tenia cinc o sis anys, en devien tenir vint-i-nou, i els agradava. El meu pare fins i tot es disfressava. Recordo una vegada que ell era com un mussol i ens va fer un joc de preguntes i respostes. Els nens ens ho passàvem molt bé.
–Eren animadors de festes infantils…
–Sí, però de manera totalment voluntària perquè cap pare dels meus amics, almenys que jo recordi, no ho feia. A la ciutat recordo les festes i al poble, els animals. Allà també jugava amb els gats.
–¿I amb els gossos?
–Amb els gossos, no tant. Els que hi havia al poble eren guardians o gossos de carrer. Gossos de casa no n’hi havia. El que hi havia eren gats de casa. Un munt de gatets, i jo jugava amb ells. En aquella època volia ser agrònoma.
–¿O sigui que, quan jugava, es preparava per a una professió que finalment no exerciria?
–El que passa és que als padrins els agradava veure’m amb els animals, a l’hort amb els tomàquets i les patates… De flors, en canvi, no ho era gaire. El bosc sí que m’agradava, però també des del vessant productiu: hi anava a collir bolets, maduixetes o el que sigui. Era molt pràctica. De fet, suposo que copiava la meva àvia.
–Qui ho diria, llegint les contraportades dels dilluns… [‘L’herbari forà’]
–Els arbres sí que m’agradaven. Molt. Recordo la primera vegada que vaig anar a la platja, que jo tenia uns set anys. No n’era conscient d’això dels arbres, però a la tornada amb tren vaig veure com anava canviant el paisatge. Primer devien ser xiprers, o el que sigui, i del que me’n recordo moltíssim és d’exclamar «¡oh, bedolls!» quan ens acostàvem a casa. Els altres podien ser molt macos, però aquests eren arbres de veritat. Era l’alegria de tornar al paisatge habitual, a la normalitat… Molt lògica tenint en compte la meva enorme resistència al canvi.
–¿Algun llibre que li agradés especialment?
–Els llibres de la infància… Pensa que estem parlant d’universos totalment distints. Un dels que m’agradava de petita i d’adulta em segueix agradant és La claueta d’or, o les aventures de Burattino, d’Aleksei Tolstoi. S’inspira en el Pinocchio de Collodi, però l’ambient és molt diferent. Burattino té sempre el nas llarg, menteixi o no, i no és cruel com Pinotxo al principi del llibre. És decididament bona gent i tots l’estimen, des del principi fins al final. Reconec que llegir m’agradava molt. La llegenda familiar, que no sé si és certa o no, diu que amb quatre anys ja llegia.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
