PERIODISTA
Naturalment vaig estar present a l’acte de reivindicació d’una representació consular de Portugal a casa nostra. Penso que la seva petició és justa perquè, al llarg dels anys i al Principat, han fet una cosa important: integrar-se sense perdre la seva identitat. Ahir es va agermanar la proclama, amb la música, el cant i els balls, en un acte de convivència amb Andorra que a la vegada volia ser un testimoni doble d’amistat i cooperació. Seguint i aplaudint les seves manifestacions vaig recordar aquell poema de Joan Maragall: «La dolça Lusitània/ a vora del mar gran…somnia mons que brollen/ i mons que ja han fugit». Aquest ideal d’espai obert, al costat del racó per cultivar la saudade –un símbol indefinible i bell de l’ànima de Portugal– fa que els seus ciutadans –com deia Cervantes – «tinguin gairebé el costum de morir d’amors». Per la seva terra i per les moltes altres que els acullen.
Els humans volem ser respectats a tot arreu on ens trobem i, si podem tenir una representació, per petita que sigui, és el racó on guardar-se de la melangia. A la vegada el sentit de comunitat i cultura necessita d’elements que l’acaronin i projectin. Els portuguesos fa molts anys que estan entre nosaltres i ens han donat el testimoni de la seva feina, però també de la seva voluntat per defensar la nostra llengua sense oblidar la seva i a la vegada la voluntat de ser elements vius en la vida social i cultural del país. El seu exemple m’agradaria que el practiquessin altres amb la convicció que ho fan ells.
No es pot perdre l’ideal de les coses que es volen bastir i per això fan molt bé els lusitans de casa nostra per lluitar per allò que creuen que els pertany. La vida és quelcom més que diners i pressupostos; si perdem l’ànima, oblidem l’esperit i ens tornem orfes de nosaltres mateixos. Per això estic al seu costat. És just que així sigui.
Periodista
Per a més informació consulti l’edició en paper.
