Un punt –només un– tenim en comú San Felip Neri i jo. Tots dos som portadors físicament d’un cor molt gran. A ell, com a Sant, li deien el grosso bono per la seva vàlvula vital corporal tan gran que, diu la llegenda, li va arribar a trencar les costelles. A mi com a pecador només em recorden que pateixo una malaltia de la qual haig d’estar molt atent. Qüestions de plantejaments religiosos. Diuen que el miracle més important d’aquest fill florentí honorat amb la santedat va ser un fet que va passar el 16 de març del 1583 a Roma. El príncep Paolo Màssimo va morir i van cridar el Sant perquè fes un miracle. Diuen que va mullar amb aigua beneïda el seu cos i a l’instant va tornar a viure. L’escenari va ser el Palazzo Massimo, molt proper a la Piazza Navona. La llegenda afirma que el ressuscitat, a la vista de tot el que l’envoltava, que no era precisament agradable per ell, va dir a totes les persones que l’acompanyaven joioses pel seu retorn a la vida: “Gràcies a tots, però prefereixo tornar a morir-me”. I així ho va fer.

Suposo que aquest fet és el que al llarg del temps ha donar origen a la cèlebre sentència en què s’afirma que molts difunts, si tornessin a viure, voldrien a retornar a la tomba.

A la vista de tot el que m’envolta sóc molt a prop de la mentalitat del noble romà i no demanaria al Sant del cor gran que fes un miracle. M’evitaria així haver de diferenciar, viu o mort, esforçat o indolent, teatral o indesxifrable, tot el que passa i veuen els meus ulls. Malgrat tot, penso que la vida mereix ser viscuda i que és millor poder explicar les coses i patir-les que acomiadar-se’n per sempre més. Certament, els humans no fem que la vida sigui gaire agradable, i tots hauríem d’intentar fer el petit miracle de possibilitar la convivència. Alguns tenim el cor molt gran com a dolença, i valdria més tenir un gran cor com a virtut i amor als humans.

Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com