BAIGES
La meva filla, una adolescent de 16 anys, va anar fa uns dies a un sopar amb unes amigues. En realitat era un comiat… el comiat d’una companya. Ella i tota la seva família retornen a Portugal. Ell, el pare, treballava a la construcció, i ara s’ha quedat sense feina. Tornen tots a la seva terra. Aquí no tenen cap lligam ni poden subsistir. Potser allà tampoc, però almenys tindran el suport de la família.
¿Perquè parlo d’un desconegut? Doncs perquè per uns instants em vaig posar en la pell d’aquesta família i vaig tenir suor freda. Perquè segur que aquesta postal tant desagradable es repeteix cada dia, i perquè sento que ells marxen i que Andorra hi perd. I perquè tinc pena que el nostre país no tingui capacitat per respondre a aquells que ho necessiten.
Em sap greu quan sento aquells que s’omplen la boca afirmant que els altres estan pitjor, que a Andorra l’atur és més baix. Com fa uns anys, em plena bonança, quan mols polítics mostraven la seva satisfacció perquè l’índex de desocupació era zero. ¡¡¡Quina hipocresia!!! Quina manera de tancar els ulls, de negar la realitat, de vendre fum…
I encara hi ha qui no vol una prestació d’atur que permeti passar dignament el tràngol de quedar-se sense feina, que eviti que moltes famílies hagin de fer les maletes, que permeti que joves nascuts en aquesta terra no hagin d’emigrar a la terra dels seus pares i que no s’hagin de fer sopars de comiat. De moment, tenim un pegat: 900 euros durant sis mesos. Abans no hi havia ni un duro. I per tant s’ha d’exigir un ampli acord perquè els treballadors, amb les seves pròpies cotitzacions, puguin fer aportacions a una caixa que ha de servir de matalàs en cas de caiguda laboral. Ningú no pagarà per ells, perquè ells hauran pagat abans. Així de simple és el sistema. I espero que en un futur qui faci les maletes sigui per venir a Andorra, com a signe de prosperitat.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
