Tot polític té un tros de vida gloriosa. Potser no reconeguda, però de la que ell n’està content. Parlo d’aquelles persones que pensant en la societat van creure que podien aportar un gra de sorra i ho van fer. Aquest tros de la seva existència és sempre recordat pel protagonista com una etapa que li va permetre pensar que havia estat un heroi –petit o gran al final no fa al cas– d’una historia que va acabar bé… o potser malament. Ell, però, no renega de la mateixa i de tornar a passar és mes que probable que fes el mateix. Ja se sap que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra.

Es té sempre una vida per davant. Alguna vegada l’aprofitem, altres la malgastem. L’important d’una existència és haver aprofitat l’oportunitat quan aquesta estava carregada de sentit i en el seu moment, o sigui, al tenir forces e ideal per poder realitzar el que feia falta. L’experiència diu que el dolent no està mai en els continguts, sinó en les formes. Quan van trastocar aquest dos conceptes va passar a ser un número dins d’un món polític en el que la seva decisió no era decisòria. Hauria d’haver dit adéu en aquell moment per poder conservar únicament els bons records. Ara s’aferra a una cadira que li permet mantenir un prestigi que ja no sabria configurar com cal. Donar pas i deixar passar. És el camí. En cas contrari no saps quin serà el final, encara que puguis arribar a pensar en el naufragi. És el desencant del desencís.

Admiro a les persones que saben estar i deixar d’estar amb un adéu obert que no tanca res i ho deixa tot obert. Altres volen ser el que no són i acaben sent el que mai voldrien ser. El món no acaba. Uns caminen i altres s’aturen a veure-les passar. Bufa un vent shakespereà o potser un sospir faulknerià que alleuja l’esperit personal de qui sempre està a punt per alguna cosa, però mai per a tot.

Per a més informació consulti l’edició en paper.