Aquest any es compleixen 50 anys des que les dones del Principat van aconseguir el dret a votar, i per celebrar aquest esdeveniment tan important hem parlat amb una de les seves protagonistes, l’Angelina Mas. Tot i haver jugat un paper determinant en els fets, l’empresària encampadana sempre ha fugit del primer plànol, encara que agraeix els reconeixements que li han fet. Ella ha preferit lluitar en equip i ha dedicat una gran part de les seves energies a aconseguir el reconeixement social i la igualtat de drets dels més febles. No en va, va treballar de valent per assolir que s’aprovés la Llei d’accessibilitat i de protecció dels drets dels discapacitats.
L’Andorra que coneixem avui dia, cosmopolita, moderna i oberta al món no té res a veure amb l’Andorra de fa 50 anys, quan les dones del país van aconseguir, després de lluitar-ho molt, el dret de vot. Per això, per entendre com va ser el procés que hi ha al darrere d’aquesta fita, i de com es van fer les coses, primer cal emmarcar-la en la societat d’aquella època, les normes per les quals es regia i les importants mancances de drets i desigualtats que hi havia. Com explica l’Angelina «ara és molt fàcil perquè tothom lliga el pa amb llonganisses però en aquella època no era així».
Ens hem de situar a la dècada dels anys 60 del segle passat. Andorra començava a albirar el seu particular «somni americà» gràcies a l’impuls de la societat civil i de l’Administració governamental. L’èxit econòmic, molt influït per la situació socioeconòmica dels països veïns, va atraure una considerable immigració i la població va començar a créixer. Cal recordar que França vivia un boom econòmic i Espanya, lligada de mans i peus per la dictadura, romania tancada al món. Eren els inicis del fenomen del turisme de massa, i l’arribada de milers de compradors àvids de productes que directament no tenien (en el cas català i espanyol) o tenien però a preus més cars (en el cas francès). Andorra va començar a ser coneguda com el supermercat del sud i nord-est d’Europa. Paral·lelament, els grans avantatges fiscals permeten el naixement de grans fortunes.
Malauradament la situació política no va avançar de forma similar. En aquest temps, només els homes podien votar (van començar a exercir el seu dret a partir del 1933), les agrupacions polítiques i els partits polítics estaven prohibits (es votava a persones) i el poder dels coprínceps era immens. Com recorda l’Angelina «les reunions per parlar de temes de caire polític només es podien fer en època electoral, i si et volies reunir primer havies de demanar permís». En l’àmbit social les coses no anaven millor. Hi havia andorrans de primera i segona, ja que només si l’home era andorrà o la dona era pubilla els nascuts tenien la nacionalitat assegurada des del naixement. Si una dona andorrana es casava amb un home estranger, els seus fills no tenien els mateixos drets ni podien votar.
És en aquest moment de la història del país que el Grup de Dones al qual pertanyia l’Angelina Mas va començar el seu particular procés de conscienciació pel que fa a la desigualtat que patien les dones del país que desemboca en la lluita per aconseguir el dret de vot: «Ens molestaven molt aquestes desigualtats i que per fer qualsevol gestió quotidiana necessitéssim l’aval de la signatura del marit, encara que ell fos estranger i nosaltres andorranes». En aquest sentit, tot i que algunes veus han volgut posar a aquell moviment reivindicatiu l’etiqueta de revolució feminista, l’Angelina Mas considera que «va ser una reivindicació d’igualtats. En cap moment se’ns va passar pel cap manifestar-nos ni sortir al carrer. No eren conscients ni li donaven importància al fet de no poder votar perquè era la realitat que vivíem. Va ser durant el procés d’aconseguir el dret de vot, quan ens vam adonar que realment hi havia molta cosa a fer». No obstant això, una part del Grup de Dones tenia formació acadèmica superior i això ho va facilitar.
L’any 1967, l’Angelina Mas, embarassada del seu fill Joan, i la resta de dones del grup es van començar a reunir d’amagat al restaurant que la Quima Calvó tenia a Santa Coloma per tractar d’ajudar-la. Aquesta dona havia viscut molts anys a França i en tornar va veure com per fer la majoria de tràmits necessitava la signatura del seu home, que era francès. Aquesta injustícia les va portar a consultar amb uns advocats sensibles amb la qüestió que les van aconsellar reclamar el vot femení perquè a partir d’aquí seria més fàcil aconseguir la resta. Evidentment no tothom va estar a favor: «Suposo que a molts polítics no els van fer gràcies les nostres demandes; en aquells temps les decisions importants les prenien els coprínceps i tot això va ajudar a que el procés s’allargués en el temps», recorda l’Angelina, «encara que no hi va haver cap enfrontament. Hi va haver qui no entenia el que demanàvem i considerava que no feia falta, però quan els hi explicàvem es quedaven sense arguments». Malgrat els entrebancs i el retard en debatre la qüestió, el 14 d’abril de 1970 es va aprovar el decret sobre els drets polítics de les dones andorranes, que van poder votar per primera vegada en les eleccions generals del 14 de desembre del 1971.
Sí, ja podien votar, però malauradament la lluita va haver de continuar perquè no van aconseguir que també se’ls reconegués el dret a ser elegides com a representants polítiques: «Segons alguns membres del Consell General, les dones havíem d’aprendre, com si tots els membres del Consell estiguessin més preparats», manté l’Angelina, i continua: «Vam plantejar-nos tornar a demanar firmes, fins que vaig anar a parlar amb el Síndic General i li vaig treure els colors davant aquella injustícia».
Finalment, i a iniciativa de dos consellers, el Consell General va aprovar una moció que atorgava el dret de l’elegibilitat a les dones andorranes. Corria el mes de maig de l’any 1973.
Actualment l’Angelina Mas viu retirada a la seva casa d’Encamp, des d’on reflexiona que «s’han aconseguit moltes coses. Hem arribat a tenir consells generals paritaris sense haver d’incloure cap quota femenina». Quan algú li parla sobre la importància de la seva participació en aquesta reivindicació reconeix que el Grup de Dones forma part de la història del país però que és secundari: «No ho vam fer per això. Tothom a la vida té un paper determinant, només pel fet de viure i tirar endavant el país. Crec que els nostres avis van tenir un paper més determinant que nosaltres, amb tots els problemes que hi havia llavors», tot i que reconeix que «la meva generació va fer un pas endavant molt gran respecte a la dels meus pares, però les coses evolucionen al seu temps».
Els anys i aquesta perspectiva personal de l’evolució natural dels avenços aconseguits fan que relativitzi la situació actual de crisi sanitària: «Tenim sort que no hi ha cap guerra, que estem en una casa amb calefacció, que tenim menjar, doncs, s’ha de relativitzar una mica. Jo crec que ens en sortirem malgrat totes les dificultats».
