Excònsol d’Ordino, Josep Duró és president de l’Associació de Propietaris de Terres Andorranes (APTA), una entitat que es va crear el 2007 i que darrerament ha volgut dir la seva sobre l’actual model de creixement basat en la construcció i l’expansió urbanística. Ara mateix són més de 70 propietaris, que representen el 75% de les terres no ocupades (sense edificació), on encara hi ha ramaderia i agricultura.
–Per què decideixen que han de sortir i dir la seva?
–La pregunta és interessant. Sortim després d’un treball de reflexió amb els membres de la junta, que té representació parroquial. No és un concepte polític, sinó de defensa del patrimoni. Ens hem adonat que no és un problema només de llei, sinó un puzle que s’ha d’abordar amb tots els elements, econòmics, socials, de sostenibilitat i de benestar, el que és possible o no en la nostra petita dimensió. Molta gent té la sensació que el país és molt gran, i és molt petit. A més, cal saber que més del 85% dels terrenys són propietat de l’administració, sobretot dels comuns i molt poc el Govern. Només queda un 15%, del qual n’hi ha molt de construït i a d’altres no s’hi pot construir pels riscos naturals. Així, queda molt poc terreny, sobretot si es vol mantenir la visió de la ramaderia i la pagesia. Per nosaltres no és només un problema d’habitatge, sinó que cal mantenir una certa estabilitat per oferir el millor possible al ciutadà. Hem de pensar que l’economia del país és molt fràgil, i s’ha de tenir en compte el comerç però també la naturalesa a l’estiu, i a l’hivern la neu. Creiem que no podem fer el que volguem, hem de començar a saber quanta gent hi podem viure, si les infraestructures existents són suficients, si podem suportar increments fora de mida i si podem oferir més llocs de treball.
«Hem de determinat quin model de país volem i intentar que els governants apostin pel diàleg amb tots els actors»
–Veig que fa una esmena a la totalitat al model de país, no?
–Totalment. Per estar més segurs de tot el que diem, ens vam assessorar amb una persona de fora, suís i competent amb la qüestió. Vam anar a buscar elements coincidents amb altres països de muntanya, perquè ens hem adonat que la muntanya no es pot tractar de la mateixa manera que el pla, tenim una particularitat, la geografia és diferent. Podem construir, però llavors hem d’augmentar les infraestructures viàries, la sanitat i les escoles. També hi ha el problema de les competències comunals i estatals. Jo mateix he estat cònsol, i he defensat les competències de les parròquies, però a dia d’avui no és possible que cada comú prengui el seu camí quan hi hauria d’haver un conjunt. Caldrà que el Govern trobi solucions a l’efecte de l’augment de població de cada parròquia. Així, cal una llei d’urbanisme i que els comuns i el Govern s’asseguin i analitzin la problemàtica actual, amb la nostra ajuda, si volen.
–El seu argumentari coincideix bastant amb el moviment polític Concòrdia. Com ho veu?
–Aquí no hi hem d’entrar, però molts dels punts que diuen, corresponent a la reflexió que hem fet durant els darrers tres anys. No tots, però hi ha una part que coincidim en les preocupacions, per exemple en la densitat de la població. A partir d’aquí, veig que hi ha la voluntat global, tant dels partits com també de la gent del carrer, que això no pot continuar d’aquesta manera, perquè anem al caos total.
–Algú podria pensar que vostès denuncien aquesta situació perquè senten amenaçades les seves propietats. És així?
–Ara mateix no tenim seguretat jurídica, i això posa en perill els patrimonis petits, mitjans o grans, ja que la llei vigent és obsoleta. Més aviat afavoreix que gent de fora vingui a fer el seu negoci aquí, i això ens preocupa, perquè molts propietaris tenen les seves dificultats. Així les coses, segons qui pugui venir i faci una oferta interessant, doncs ens preocupa, perquè voldríem mantenir aquesta identitat.
–Així doncs, al final està a les seves mans no vendre.
–El 2012 es va fer una obertura econòmica. Ara un senyor pot constituir una societat amb 3.000 euros i després se li obren les portes per fer una inversió. En canvi, un resident voldrà fer una construcció i tindrà uns problemes enormes. Amb aquesta situació molta gent ha vingut pels avantatges fiscals, no només per les muntanyes. El negoci és el negoci. A altres països també hi ha aquest problema, però hi han posat remei.
–Entenc que no veuen bé l’obertura econòmica a la inversió estrangera i l’acord d’associació amb la UE.
–Encara voldria veure què hi ha dins l’acord d’associació, però serà complicat en el context andorrà. I clar, quan veiem que el 80% de la inversió estrangera ha anat al sector immobiliari, un àmbit tan sensible, això no pot ser. Podria haver inversió en altres sectors més necessaris o que no existeixen. No hem dit que no volem inversió, sinó que els extrems desorienten la propietat i les administracions, que recapten més tributs. Així se solucionen problemes de deute, però tampoc podem tancar els ulls i cal agafar responsabilitats.
«El poble ha de saber que aquí no podem viure 100.000 persones; a mi em fa por perquè ho veig molt difícil»
–Creu que els successius governs de Demòcrates han agafat un rumb perjudicial per a Andorra?
–Hi ha eines per no anar a una situació encara més caòtica. Aprenem del que no funciona, i a partir d’aquí hem de determinar quin model de país volem i intentar que els governants apostin per un diàleg permanent amb els actors econòmics i socials. No podem continuar tancant els ulls, hem de tirar endavant per crear alguna cosa constructiva. Als països que hem analitzat hem vist que els polítics prenen les decisions, però hi ha una idea més participativa. És a dir, abans de decidir intenten fer-ne partícips els actors econòmics i socials i també la població en general. El poble ha de saber que aquí no podrem viure 100.000 persones. A mi em fa por perquè ho veig molt difícil. Així, hem de saber quants habitants podem ser, ja que tenim una economia molt fràgil.
–La darrera dècada s’ha incrementat la població un 14%.
–Fa anys la supervivència de les famílies passava perquè alguns dels fills anessin a viure fora. Ara tenim un context diferent, però podem donar qualitat de vida a les persones amb una xifra de 100.000 habitants?
–Amb aquesta realitat, hi ha dues opcions: o la mà d’obra viu fora o es canvia el model de creixement i que no depengui de l’augment de mà d’obra. Per quina opció aposten?
–Un dels mandats de l’administració és gestionar i controlar, i actualment això no es controla. Els transfronterers són un model de referència en països com Mònaco, Luxemburg, Liechtenstein o San Marino, però sembla ser que això és un disbarat. Ara ja hi ha 1.700 treballadors de l’Alt Urgell que venen a treballar aquí i molts andorrans viuen a la Seu. Hauríem d’estudiar si és possible o no, i negociar-ho amb els estats veïns.
–Però si omplim la Seu no es trasllada el problema allà?
–No som pas més rucs que els altres. Voleu dir que hem de continuar construint i construint? O el tema dels lloguers, només a Andorra que tenim aquest problema? Em preocuparia molt si només fos aquí. Doncs construïm, però qui pagarà? Si països més grans no fan pisos de preu reduït és perquè és un problema d’oferta i demanda, i això no hi ha cap govern que hi tingui control.
«Cal una política compensatòria perquè la nova generació d’agricultors pugui viure correctament»
–Perquè quedi clar: defensen un model com el de Mònaco en què una part significativa de la població visqui fora del país?
–No, nosaltres diem que s’han d’examinar els aspectes implicats per veure quina és la situació millor perquè hi hagi una convivència. En la situació actual no és possible. Ordino era un poble simpàtic, però aviat no hi haurà més camps amb els últims projectes que s’han autoritzat,com a Escaldes-Engordany. És això el que volem? Com es vol convèncer als particulars que facin habitatges si no hi ha rendibilitat? Si no ho fan ells, qui ho ha de fer, el Govern? El Govern i els comuns estan disposats a fer d’immobiliària? Ells tenen terrenys per fer pisos a preu assequible, però potser no saben quines són les necessitats perquè no s’han estudiat. A mi em sembla molt bé que es facin, hi ha molta gent que tenen edificis i no han augmentat o molt poc els preus. Toquem de peus a terra.
–Volen preservar el patrimoni natural perquè la gent pugui viure de les terres i com a actractiu per als turistes. Això només està a les mans dels propietaris dels terrenys?
–Els altres llocs també han trobat el sistema. Hi ha pagesos i propietaris que no només no construeixen, sinó que han comprat terrenys per tenir més herba i més cultiu. Cal una política compensatòria perquè la nova generació d’agricultors pugui viure correctament. La realitat és que si no hi hagués el tabac, que no sabem quants anys durarà, moltes propietats estarien abandonades. Aquesta és la nostra preocupació, i cal una política preventiva. Per això caldrà que el Govern, sigui quin sigui, si es volen mantenir les explotacions agrícoles per als ramaders, els hi doni una seguretat.
–Haurien de gaudir de subvencions?
–Hi ha diverses solucions. Uns donen subvencions, d’altres controlen el treball que han fet i en funció d’això donen un salari complementari perquè puguin viure dignament. Hi ha solucions a aquesta qüestió, i per això haurem de pujar el pressupost.
–Aleshores, s’hauran de pujar els impostos?
–És el mateix cas que l’edificació. Quan un partit socialista diu que hi ha d’haver 35 milions d’euros per aquest concepte…
–Però ells ja ho diuen que cal apujar els impostos.
–Em sembla molt bé tot això, però hem de ser conscients que no serem tan atractius. El que no pot ser és pujar la jubilació, la sanitat i els tributs. Volem preus assequibles però tothom puja els impostos. Nosaltres només tenim turisme, així que qui ho pagarà tot això? Em quedo sorprès. Si puges els salaris, tot puja i la inflació és un problema. Fer somiar la gent m’agrada, però hem de dir el que està passant i sobretot hem d’ajudar. Un país petit com el nostre ha d’ajudar la gent que ho necessita. El transport públic gratuït em sembla molt bé, però això afectarà el pressupost general. La pregunta és: fins quant podrem tocar l’acordió?
–Què li semblen les torres d’Escaldes-Engordany?
–Respecto el que han fet, però penso que no és el nostre model. Alguns països ho han tingut i ho han hagut de frenar. Mentre la gent que viu aquí fa funcionar el país, qui compra però no hi viu no paga res. A altres llocs, han decidit que aquesta gent paga més impostos.
