Fa uns dies que vaig llegir que un fons d’inversió andorrà va aconseguir que el Tribunal Suprem d’Espanya reconegués que l’Agència Tributària espanyola havia aplicat erròniament un gravamen del 21% per les rendes obtingudes en les seves inversions en accions d’empreses espanyoles. Els responsables del fons andorrà havien iniciat la penitència d’un contenciós administratiu on denunciaven que no es podia discriminar fiscalment les seves rendes de les rendes obtingudes pels fons espanyols i que tributen a l’1%. Van haver d’arribar al Suprem per aconseguir aquest resultat en el qual suposem que ha estat un llarg i espinós camí.
El lector pot creure que me n’alegro pels gestors del fons andorrà, pel seu estalvi del 20% sobre els beneficis obtinguts. Bé, no hi tinc cap inconvenient de veure-ho des d’aquesta perspectiva, encara que els diners deixats d’ingressar per hisenda potser haurien suposat la compra d’unes quantes metralladores per al necessitat exèrcit espanyol en moments que bufen vents de fronda. La veritat és que el motiu de la meva alegria és el procediment obert i transparent que ha seguit l’entitat gestora andorrana —suposo que un banc, pel nom del fons— totalment alliberada de les pors i dels nerviosismes que les entitats financeres andorranes patien fa uns anys quan se’ls demanava informació sobre els diners dipositats per ciutadans espanyols.
Com a professional de l’assessoria fiscal recordo els mals de ventre que em van produir les obligades declaracions fiscals segons el terrorífic model 720, aprovat per l’Agència Tributària espanyola l’octubre de 2012, on s’havien de declarar els actius de la ciutadania espanyola situats a Andorra que, en termes generals, superessin els cinquanta mil euros. Les sancions eren horripilants i, com es va reconèixer anys més tard per la pròpia administració espanyola, eren totalment fora de lloc i més que punitives eren, d’entrada, confiscatòries. La veritat és que es pretenia l’exemplaritat perquè deien, les autoritats del moment, que volien que fossin exemplars per impedir el frau i les “importacions” andorranes de diners espanyols. Pels pobres assessors fiscals del veïnatge directe, entre els que m’hi comptava, tot es complicava quan el client, tan esparverat com nosaltres, havia de demanar la informació fiscal a les entitats financeres andorranes, als quals, també, si més no en el nivell en què ens havíem de moure nosaltres, se’ls removien els intestins quan sentien parlar de tot això. Per tal que lector se’n faci una idea de les punicions a què ens exposàvem, només en la pura tramitació de l’imprès 720, havíem de fer front a sancions de 5.000 euros per cada error material. Error que pagava el client, però que, lògicament, aquest ens podia reclamar com a errors professionals.
La notícia que comento em produeix, malgrat la meva situació de jubilat d’aquestes tribulacions, una certa serenor d’esperit en veure, primer, com una de les parts, l’administració espanyola, va reformar la seva filosofia sancionadora relacionada amb els impresos 720 i que, segon, en el cas que contemplem, en una altra àrea d’actuació, l’entitat financera ha reaccionat amb una actitud de normalitat que gosaria qualificar d’estrictament correcta. Els acords fiscals entre Espanya i Andorra dels darrers períodes han anat aconduint cap a la normalitat que reflecteix aquesta notícia malgrat que podem suposar que el camí recorregut fins a les sales del Suprem d’Espanya hagi estat pedregós
En aquests moments en què la ciutadania andorrana es jugarà el futur en un acord d’associació amb la Unió Europea és bo de treure suc a la notícia exposada. En el fons, la decisió a prendre en el referèndum és la de si es vol jugar encara darrere de “privilegis” o opacitats, com els que provocaven els terrors induïts per la irrupció del model 720, o si es vol jugar a camp obert. És a dir, actuar sense pors inserides en ADN tradicionalistes, acceptant uns camps de joc on sí que s’han de canviar les mentalitats, però on les relacions amb les institucions europees seran molt més fiables. I la UE per Andorra, es permet opinar aquest articulista, no és allò que és a fora, sinó que ja és, per fortuna, a les formes de vida i a les escales de valor socials de dins.
